Rebaixes? Estem salvats!

Fa dies que la dona de la casa ho té pre­sent: “Tot seguit després de Reis comen­cen les rebai­xes.” Aquest any, amb l'actual situ­ació, els comer­ci­ants, com que durant l'any han venut poc, s'ho juguen tot a les rebai­xes i faran grans des­comp­tes. “Es diu que bona part del gènere ni ha sor­tit de les capses”, fa la mama a les postres del dinar de Nadal. És una dona lle­gida, de col·legi de reli­gi­o­ses. La filla, que ha vin­gut amb marit i una nena de sis mesos, diu: “M'agrada anar-hi amb la mama.” El noi ha vin­gut amb l'esposa i un mar­rec de vuit mesos. Ella s'afe­girà a les estal­vi­a­do­res (?!): seran tres.

S'ha dinat bé. Aquest any, allò de “esplèndi­da­ment” no es porta. Els homes pre­nen cafè i licors –el Mas­caró i el whisky jove tor­nen a ser bons–, la mai­nada i els gran­dets miren tele­visió i les dones bo i picant deli­ca­tes­sen de can Tor­ner. –Tot, tot, no es pot reta­llar–, par­len dels preus del peix i dels pane­llets. Les gam­bes de Palamós i Llançà i les “angu­las de Agui­naga”, d'un dinar per a dotze per­so­nes, cos­ten –no dic pas valen– com viat­jar a París amb l'AVE. Una capsa de pane­llets de pinyons, com un ves­tit d'home fa vint anys. Una boge­ria. Les quei­xes por­ten vint anys de retard. Fins no fa massa, tots els fami­li­ars pro­pers, parents, amics, cone­guts i veïns, eren rics. Bé, hi vivien. Ha estat el ball de les grans o peti­tes vani­tats. Fer el pobre, cos­tum ben arre­lat a Cata­lu­nya, havia que­dat fora de joc. Avui tot­hom torna a plo­rar amb llàgri­mes autènti­ques o con­ge­la­des.

Aca­ben par­lant de les rebai­xes. Ben poques par­len de cobrir una neces­si­tat o un forat en el seu estoc de roba, saba­tes i com­ple­ments, tal com seria oportú. No. Par­len de roba de ves­tir, d'unes noves mit­ges “caríssi­mes!, fran­ce­ses, tor­nas­so­la­des, que ves­tei­xen...!” La filla parla d'unes cal­ce­tes que “ni te les sents!” A la jove li dóna per la crema facial: resta pen­dent del front i del coll. Han estat mares totes dues fa poc i tenen pro­ble­mes de “cai­guda de pits”. La mare explica que dels anys cin­quanta als vui­tanta, els Bel­cor fabri­cats a Lla­gos­tera ho posa­ven tot a lloc. Elles cre­uen que París sí, que ho posa tot en ordre. Una fa: “Per on començarem?” Abans, Ram­bla, Argen­te­ria, Santa Clara i car­rer Nou eren el nus. Ara, no se sap fins on arri­ben els comerços. Cada set­mana en tan­quen i n'obren. Tot­hom en sap, d'obrir un bar i, la majo­ria, han d'apren­dre a tan­car-lo.

Quel­com útil pot­ser sí que ho tro­ba­ran. Uns mit­jons de llana o una bufanda per al marit –com­pren la pro­testa–, i per a elles res que val­gui un ral. “Aques­tes mit­ges tenen alguna tara?”, fa una inno­cent­ment. Com voleu que sàpiga la depen­denta si aquell gènere d'ori­gen xinès ve tarat o el “taren” a Saba­dell? Una amb cara de no haver men­jat calent fa hores, li diu a un amb cara de manar: “Senyor encar­re­gat! Em fal­ten 5 euros per a una bateta “més moo­ona!” La podria “tarar” una mica més i rebai­xar-me 5 euros?”