Arrasar el Paradís

Al'inici del 1870 el nou ordre capitalista a Europa i Amèrica semblava definitivament establert. Marx i Engels havien escrit “la burgesia és capaç de produir els seus propis enterramorts”, estaven convençuts de la inviabilitat del capitalisme. El 18 de març la burgesia francesa va poder comprovar-ho per un curt període de temps. L'emperador Napoleó III havia fet guanyar molts diners a la classe social més alta amb el suport de la revolució industrial i especialment amb l'arribada dels mercats financers i l'especulació que se'n va derivar. El baró Haussmann, creador del París monumental que coneixem, constata que la meitat de la població viu en la pobresa, al límit de la indigència, però promou un urbanisme i arquitectura grandiosos. L'emperador s'embolica en conflictes que eren aliens a l'Imperi o directament contraris als interessos nacionals; a Mèxic, país llunyà i amb nul interès per França, vol imposar un nou emperador que mor afusellat pels seus propis súbdits, i a Itàlia reforça a través de la unitat política un potencial adversari.

DesprÉs de derrotar Àustria, Prússia indueix França a la guerra. La superficialitat i buida vanitat de Napoleó III el porta a acceptar un conflicte que no pot guanyar. La derrota de 1870 posa fi a l'imperi francès en qüestió de setmanes. Prússia encercla París i França perd Alsàcia. El setge de París dura cinc mesos sota condicions extremes, la gent es mor de gana. Són els treballadors i el proletariat qui defensa París a través de la Guàrdia Republicana reclutada entre el poble que elegeix per votació els seus oficials. La resistència popular preocupa tant els prussians com el govern de la República Francesa, que veuen com el poble està sense “control”, com ho va estar amb els sans-culottes al 1792 i al 1848. No n'obliden les conseqüències.

El vicepresident de la República, Favre, veu inevitable la guerra civil i pacta en secret la pau amb Prússia. El poble se sent traït i el govern convoca eleccions amb pocs dies de marge, per ratificar la pau. L'esquerra no té temps d'organitzar-se i dels 600 diputats elegits 400 són monàrquics. S'elegeix un president, August Thiers, de 71 anys, presentat com un republicà moderat, quan havia cruentament reprimit la revolta de 1834. El govern traeix el poble pactant la pau amb Prússia, fent unes eleccions que manipula i elegint un president contrari a l'interès de la majoria. A França ha passat altres vegades, la darrera, al 1940.

El president Thiers veu inevitable l'enfrontament i posa en marxa el desarmament del poble. Quan els soldats intenten emportar-se l'artilleria de la guàrdia republicana dels turons de Montmartre la ciutadania revoltada contra el govern ho impedeix. Un dels generals ordena disparar sobre el poble, els soldats s'hi neguen... El govern de la República fuig de París el 18 de març. Una de las ciutats més importants del món està en poder del poble armat...

El poble elegeix representants a l'òrgan de govern, la Comuna, que aprova lleis i les fa complir, expropia fàbriques tancades pels seus propietaris, limita les 11 hores de la jornada laboral, estableix pensions per a les vídues i educació universal i gratuïta... No té temps de dur- ho a terme. El govern republicà demana a Bismarck que alliberi presoners de guerra i amb aquests comença la creació de un nou exèrcit per sotmetre la Comuna. Aplegat a Versalles avança poc després sobre París.

eLs dOs grans corrents del pensament de la classe treballadora a França des de 1830 són el jacobinisme social d'August Blanqui, que pensa que la revolució ha de ser duta a terme per una elit, i les teories de Proudhon, que refusa l'acció política i pensa que els treballadors poden resoldre els seus problemes a través del “mutualisme” i el “cooperativisme”. Marx manifesta que els dos camins són inadequats per al triomf de la revolució perquè es necessita l'acció política a través del protagonisme del poble.

La comuna es concentra a legislar i no ataca l'embrió del nou exèrcit que es forma a Versalles quan la Guàrdia Republicana podria haver-ho fet sense dificultat. Discuteixen entre ells sobre una societat ideal en lloc d'enfrontar-se amb l'enemic real en el moment adequat.

Les reserves d'or de l'estat estaven a París, al Banc de França, i haurien pogut ser un ajut determinant per a la Comuna, però ni blanquistes ni proudhonistes podien autoritzar un assalt d'aquesta magnitud a la propietat privada. En definitiva, tot va resultar molt fàcil per als republicans. El 21 de maig Thiers ataca París i la batalla entre la Comuna i la Guàrdia Republicana per una banda i l'exèrcit per l'altra és ferotge, es lluita casa per casa. La victòria final porta a una carnisseria, es mata qualsevol persona sospitosa d'haver col·laborat amb la Comuna, s'elimina sistemàticament l'adversari, del qual cal que no quedi rastre. El diari burgès Figaro escriu: “És el moment de tallar la gangrena moral que ha envaït París en els últims 25 anys.” Es maten 30.000 col·laboradors de la Comuna pel simple fet de ser-ho i se n'empresona 40.000 més. El Times de Londres, poc sospitós de ser partidari de la causa revolucionària, escriu “...les inhumanes lleis de la venjança amb què les tropes republicanes afusellen, passen a la baioneta i violen els presoners, dones i nens ...és un fet històric d'una crueltat que no té precedents...”. La líder de les dones revolucionàries Louise Michel és jutjada i condemnada. A davant del tribunal declara: “No em defensaré, no vull ser defensada. Formo part de la revolució social. Si em perdoneu la vida no pararé de demanar venjança...”

Karl Marx va concloure que la Comuna era històricament el major desafiament al món capitalista,“s'havia arrasat el Paradís però establert un nou punt de partida de significació universal”.

Hi ha moments de la realitat històrica que superen la millor ficció. Ni Victor Hugo hauria pogut escriure una novel·la que hagués superat el dramatisme dels fets, la generositat de la ciutadania, la crueltat de la repressió, l'èpica dels esdeveniments, la generositat i la ingenuïtat dels comuners, la traïció dels governants, la por del burgesos... El poble havia passat al davant de la política, el desig havia fet confondre els somnis amb realitats, la duresa del dia a dia i la contundència dels interessos polítics i econòmics no havia estat tinguda en compte. La política és l'art del que és possible, és un tòpic d'una total realitat que cal no oblidar perquè, com diu el prudent, “no n'hi ha prou de tenir raó”.