Seguir aquí

Quan s'acaba la cerimònia del dar­rer adéu la gent s'escampa a bus­car els seus cot­xes. Cada vegada que la mort passa a prop, surto del tana­tori amb ganes d'aga­far de nou l'agu­lla enfi­lada, i dis­po­sat a aca­bar d'embas­tar una bata. Com en una estra­nya dansa del des­con­sol tots sor­tim de cop, sal­tem al volant, assal­tem els cot­xes dels amics, bus­quem taxis, cami­nem apres­sats, allu­nyant-nos. Fugim esta­mor­dits. Em passa pel cap una i altra vegada aquesta imatge. Com la de l'explosió d'una gra­nada. Les per­so­nes som metra­lla que salta pels aires. La gent fuig.

Com­pri­mits pri­mer. Encon­gits. Arrau­lits en les nos­tres pors. Bus­cant recer i escalf en el tacte, quan les parau­les ja no ens ser­vei­xen, i només som capaços de dei­xar anar fórmu­les gas­ta­des, cros­ses d'acom­pa­nya­ment.

Les litúrgies, els cants dels adéus, els per­fils, recor­da­to­ris, cançons, ver­sos, aplau­di­ments, silen­cis, anècdo­tes, llo­an­ces, plors i ria­lles, flors, ens res­si­tuen. Ser­vei­xen per aco­mi­a­dar-nos i per des­co­brir aspec­tes nous d'aque­lla per­sona que s'ha mort, però també ser­vei­xen per conèixe'n de nosal­tres, dels que seguim vivint, dels que anem fent camí, reco­sint botons.

Igno­rants de les vides dels altres, de les mira­des dels altres. Traïdors de massa pru­dents a l'hora de rela­ci­o­nar-nos, els estal­vis es men­gen les esto­va­lles. Em va sob­tar lle­gir a les esque­les dels dia­ris del Canadà la fórmula au lieu de fleurs (en lloc de flors) feu un dona­tiu a l'ONG on col·labo­rava qui acaba de morir.

Amb mà tre­mo­losa aga­fem l'agu­lla i el didal i seguim cosint allà on ens havíem que­dat. La mort ho des­ca­valca tot. I al mateix temps té poder de con­vo­catòria, ens altera els plans, ens atura, ens aplega, fem pinya, i just després del dar­rer adéu cor­rem com les for­mi­gues deso­ri­en­ta­des per un nen esguer­ra­ca­mins.

Gai­rebé tots, de petits, hem comès aquesta bre­to­lada. Amb un bastó hem tren­cat les car­re­te­res i auto­pis­tes de les for­mi­gues, que sur­ten espe­ri­ta­des. I si ens veiéssim de dalt estant, les cor­re­dis­ses fora del tana­tori, som com for­mi­gues que cor­ren a recon­nec­tar-se amb la vida. De la immersió en el dolor d'amics i parents a qui hem vol­gut acom­pa­nyar, pas­sem al desig d'afer­mar-nos a la terra. Vomi­tats per aquesta porta giratòria que no va de públic a pri­vat, sinó de mort a viu.