L'‘estanquera'

Fa més de qua­tre mesos de l'escla­tant Diada i encara es poden veure, a mol­tes fines­tres i bal­cons, les senye­res: la clàssica qua­dri­bar­rada o les dues ver­si­ons este­la­des. Ningú no ha donat cap ordre, ni cor­res­pon a cap cam­pa­nya més o menys orques­trada; és, sim­ple­ment, la dis­po­sició popu­lar que manté, con­tra tota renúncia, la volun­tat d'expres­sar un sen­ti­ment i una espe­rança. Con­tra aquesta ini­ci­a­tiva ciu­ta­dana, sin­gu­lar i gens ofi­ci­a­lit­zada, no hi valen decrets ni invo­ca­ci­ons uni­o­nis­tes, ja que és la sobi­ra­nia popu­lar la que con­ver­teix un fet excep­ci­o­nal en una visió quo­ti­di­ana. Con­tra això, no s'hi pot fer res.

Recordo temps pas­sats, quan els estancs eren una con­cessió esta­tal, quasi reser­vada a vídues i orfes d'excom­ba­tents, evi­dent­ment del bàndol fran­quista. A la dreta de la façana –sem­pre, a la dreta– obli­gatòria­ment hi havia la roji­gualda, en una pre­sen­tació uni­fi­cada i ben visi­ble. Els estancs, feliços esta­bli­ments de quan la gent encara fumava a bas­ta­ment, venien segells, tim­bre i paper ofi­cial, i resul­ta­ven una pro­jecció de la uni­dad de des­tino. Fou fàcil, doncs, per a deter­mi­nats sec­tors, entre els quals em comp­tava, que la ban­dera espa­nyola fos cone­guda com l'estan­quera, i amb aquesta deno­mi­nació s'estengué el seu conei­xe­ment. Quan l'auto­ri­tat com­pe­tent manava eri­gir la ban­dera o quan els ajun­ta­ments i els múlti­ples edi­fi­cis del todo por la pátria feien one­jar el drap dis­tin­tiu, l'estan­quera res­sor­gia en el nomenclàtor popu­lar. L'estan­quera, dins un ordre, era omni­pre­sent.

La senyora Lla­nos de Luna ens ha retor­nat a l'època de l'estan­quera. Amb tots els res­pec­tes per la pro­fessió, pot­ser també ella és una per­fecta estan­quera. Per això obliga, com a dele­gada del gobi­erno, a pen­jar la roji­gualda a edi­fi­cis públics de tota mena, com a pre­do­mini dels símbols de l'imperi espa­nyol en tot el ter­ri­tori naci­o­nal. I no sola­ment en ajun­ta­ments i caser­nes, sinó fins i tot en bibli­o­te­ques i cen­tres espor­tius i esco­lars. L'estan­quera ha de ser arreu, i qui no la posi serà denun­ciat i haurà de sofrir-ne les con­seqüències. La senyora Lla­nos de Luna vol retor­nar a temps pas­sats.

Amb tot, tinc la per­cepció que segui­ran havent-hi mol­tes més senye­res als bal­cons que no pas ban­de­res espa­nyo­les a deter­mi­nats edi­fi­cis. Només cal mirar un xic amunt.