Opinió

La família

Aquesta “institució humana”, sagrada per alguns i carrinclona per d'altres, és inventada
o descoberta?

Els meus alum­nes més joves ja saben que Amèrica va ser des­co­berta i que el seu smartp­hone ha estat, en canvi, inven­tat. Ente­nen que només podem “tro­bar” allò que, sent des­co­ne­gut, ja exis­teix, i que cap arbre frui­ter dóna telèfons mòbils intel·ligents. Tenim clar que el propi estil de vida ha de depen­dre de nosal­tres matei­xos, no està deter­mi­nat per uns brui­xots: cal inven­tar-lo. Ara bé, què passa amb la família? Aquesta “ins­ti­tució humana”, sagrada per alguns i car­rin­clona per d'altres, és inven­tada o des­co­berta? Ens agrada “fabri­car ins­ti­tu­ci­ons” per poder-les mane­gar millor; allò natu­ral, en canvi, es resis­teix a capri­cis tec­nocràtics.

Tor­nem a “Amèrica”: alguns euro­peus se la van tro­bar, no pas inven­tar, perquè... ja hi era! Però no del tot!: li van posar un nom i li van apli­car unes cate­go­ries, van haver de “reves­tir” la des­co­berta. La natu­ra­lesa hi és, però la cul­tura la ves­teix. Exem­ples?: hem inven­tat la democràcia, però no fun­ci­ona bé en con­tra de la natu­ra­lesa, com tam­poc el meu smarthp­hone. La cul­tura s'edi­fica sobre el que ja és, allò que té unes lleis. I en té, de lleis, la família?

Força gent, no empra pas unívoca­ment el con­cepte família. Això des­con­certa molts. Al meu ins­ti­tut, al meu barri, als meus llocs d'oci hi des­co­breixo grups fami­li­ars amb fills de dife­rents pares, o pare­lles refe­tes, o mono­pa­ren­tals (mares sol­te­res o per­so­nes vídues o sepa­ra­des), gent que viuen junts i que no són “noi-noia”. També n'hi ha –i mol­tes– de famílies nucle­ars típiques, és clar. Jo no sóc ningú per negar-los la iden­ti­tat que pen­sin tenir, ni per jut­jar-los com a per­so­nes. Ara bé, més enllà de les anàlisis sociològiques i ètiques, s'hi val tot? Invent o des­co­bri­ment?

Cap filòsof nega una certa base natu­ral a la família: sexu­a­li­tat, super­vivència, etc. Curi­o­sa­ment, i en con­tra del “tarannà ecològic”, ara inten­tem mani­pu­lar-ho, tot això. Qui­nes notes –més enllà de “mas­cle-feme­lla”– iden­ti­fi­ca­rien aquest nos­tre invent cul­tu­ral de base natu­ral? Si pres­cin­deixo d'ele­ments reli­gi­o­sos o dels rei­vin­di­ca­tius de certs grups de pressió, n'hi trobo tres: (a) esta­bi­li­tat i pro­tecció, (b) afec­ti­vi­tat, i (c) inti­mi­tat. Coin­ci­dim que (a) una família no és per “pas­sar un cap de set­mana”: conei­xen alguna pare­lla que deci­deixi con­viure “per 255 dies, reno­va­bles”, per exem­ple? O que tin­guin fills, o n'adop­tin, només “a prova”? En canvi, se sol decla­rar: per sem­pre, “en la riquesa i en la penúria, la salut i la malal­tia”. De l'amor (b) no cal­dria dir gaire res, excepte si vostè no s'ha sen­tit mai ena­mo­rat, enten­drit o esti­mat; això inclina a tenir fills, tot i que n'hi ha que esti­men –i tant!– fora de la família: mis­si­o­ners, volun­ta­ris, herois de tota mena...; i (c), el que més m'agrada: en família pots moure't en pijama o sense pen­ti­nar, a casa ets com ets, “no hi ha secrets”. Això és inti­mi­tat (de la psi­cològica a la con­ju­gal). Allò de certs pro­gra­mes “rosa” de la tele­visió és hipo­cre­sia.

A la família se't dona sem­pre tot el que neces­si­tes (ajuda, com­prensió, men­jar) i hi apor­tes de gust tot el que pots: no et cobren el dinar, però cal que paris la taula. “Si tren­ques les teves cade­nes, t'alli­be­res, però si talles les teves arrels, et mors”, escriu una poe­tessa roma­nesa. Certs ene­mics de la família han fet això: l'han ben esgar­ri­ada. És letal des­truir un bosc perquè algun arbre era guerxo. El divorci “exprés” i altres “tec­no­lo­gies de gestió social”, avenços apa­rents, ens poden fer més dèbils com a soci­e­tat i indi­vi­du­al­ment infeliços. La crisi actual ho ha evi­den­ciat: ¡quants sobre­vi­vim gràcies a la família!, oi?

N'HI HA PROU que un nos­tre nét, o alumne, o veí, o nebot –noi o noia– es deci­deixi a tenir cura de la família, per començar: les zones fores­tals cre­ma­des l'estiu pas­sat sem­blen mor­tes però, en pocs anys –una gene­ració– hi haurà un nou bosc, una soci­e­tat sens dubte millor. Cal plan­tar. Ara bé, posem-nos-hi!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.