“Els hi fotrem sul cul”

Ara mateix fa exac­ta­ment cin­quanta anys que Jordi Barre, el can­tant d'Arge­lers de la Marenda, va treure el pri­mer disc en català, con­ver­tint-se així en el pio­ner de la Nova Cançó cata­lana a la Cata­lu­nya Nord. Barre morí fa dos anys, quan en tenia 91, va escriure més de 250 cançons, va publi­car vint dis­cos i actuà arreu dels Països Cata­lans.

A mi me'l va fer des­co­brir l'amic Albert Bueno, que va néixer a Vila­fant i viu a Cabes­tany, poble situat a la plana cos­ta­nera del Ros­selló, al sud-est de Per­pinyà i prop de l'estany de Canet de Ros­selló. L'Albert també canta, sem­pre en català, des de fa anys i ja va pel setè disc. Li he dit més d'una i més de dues vega­des que és un autèntic pica­pe­drer de la nos­tra cançó, perquè ho fa amb una fe, amb una constància poc comu­nes i, per més obli­gar-vos, en la soli­tud abso­luta o quasi. Fou amic de Jordi Barre i, d'entre les 250 cançons que deia, n'hi ha una que va ser en col·labo­ració amb l'Albert. De fet, més que una cançó, és un himne; l'himne de la USAP, el club de rugbi de Per­pinyà (Union Spor­tive Arle­quins Per­pig­nan, ofi­ci­al­ment), que en les com­pe­ti­ci­ons canta abso­lu­ta­ment tot­hom –i alguns, em temo, sense saber massa què diuen, perquè ja a nosal­tres, cata­lans del sud, algu­nes expres­si­ons ens cos­ten d'enten­dre. Per exem­ple, en la pri­mera estrofa es canta: “Els hi fotrem, els hi fotrem, els hi fotrem una fart de jacos”. O, més enda­vant: “Els tres quarts que tenen delit, pas­sa­ran com un llu­cet. I davant que són pas pal­pa­llo­ques, els hi quit­xa­ran el torró.” Ah, i al final diu: “Els hi fotrem, ziu!, zau!, sul cul”!

Jordi Barre, autor de l'excel·lent cançó El xiprer verd, la més cone­guda segu­ra­ment del seu llarg reper­tori, va rebre mol­tes dis­tin­ci­ons, entre les quals la Creu de Sant Jordi i l'Ordre Nati­o­nal du Mérite, va ser Offi­cier des Arts et des Let­tres i també va posar música a poe­mes de reco­ne­guts autors nord-cata­lans, com ara Jordi-Pere Cerdà, Joan Cay­rol, Joan Toca­bens, etc. Suposo que en Xevi Pla­nas, el qui més sap de cançó cata­lana pel nos­tre veral, tindrà en compte aquest cin­quan­te­nari, perquè la feina de la gent de la Cata­lu­nya de dalt és força més impor­tant i meritòria (i arris­cada) que la de per aquí baix, tot i haver d'anar ara altra vegada amb un misto a cada ore­lla. I si no, que ho digui l'alcalde de Girona, o el de Celrà, o el de Gallifa. Por ejem­plo.