Massa guerra a l'Iraq

I massa bruta. O massa cínica. El gener del 1990, a la Universitat de Barcelona, en dies festius, ens trobàvem per participar en una universitat per la pau (recordo un activíssim Vázquez Montalbán, que aviat farà deu anys que va fer mutis). I anys de manifestacions que ja encadenaven la primera amb la segona invasió, el març del 2003... també ara fa deu anys. El tètric, o esperpèntic, trío de las Azores –Bush, Aznar, Blair– representava la barbàrie política, en nom de la deessa de l'economia i del retorn a la negra lluita per l'or negre. Doncs bé: ara i avui, a l'Iraq, hi ha revoltes populars que el primer ministre, Nuri al-Maliki, desautoritza amb una anàlisi que ens recorda una vella, coneguda olor: “L'Iraq està sota l'amenaça del terrorisme i del caos sectari a causa dels conflictes a la regió.”

Vaig participar, el desembre del 2000, en el primer viatge d'Iberia a Bagdad, després de la primera ocupació i abans de la segona. Formava part d'una subcomissió de Cultura a l'entorn del director de cinema (enyorat també) Juan Antonio Bardem. L'espoli i la confiscació, perpetrats perquè algú assegurava que al país de l'impresentable Saddam Hussein –l'atot programat per la diplomàcia dels EUA pocs anys abans– hi havia armes de destrucció massiva..., havia calcigat una societat culta, amb índexs de lectura i d'educació més que notables.

L'embargament, però, a més de víctimes, violacions de les persones i dels drets humans, amb la designació de governs controlats pels polítics ocupants i pels bancs “llurs”, ha aconseguit que l'Iraq d'avui sigui una cova de corrupció i d'ineficàcia. Com queda reflectida, en la vida quotidiana, la inversió multimilionària d'aquests més de vint anys, inversió que paga, com a deutes de guerra, la població iraquiana? Em crec el que em diu la gent de la Ceosi, que treballa arreu de l'Estat per denunciar aquest desastre contra un poble que tendim a oblidar –nosaltres i una gran part de la UE–, bèsties com som.