Allà on érem

La primera feblesa i contradicció de la declaració de sobirania és el fet d'haver estat subjecta a un procés de negociació. La sobirania no es negocia, es proclama, s'exerceix i, arribats el cas, es defensa. Transigir amb el poder originari i suprem significa negar-li ambdues qualitats. De fet, recórrer a una declaració per expressar els termes d'una noció que no es troba subjecta a límits implica rebaixar-la, devaluar-la, confondre-la amb un gest puntual en el discórrer de la política ordinària, admetre, implícitament, que l'has d'enarborar perquè, en el fons, dubtes de posseir el poder que t'afanyes a declarar.

Una Altra vegada, els representants del poble de Catalunya s'emboliquen en el camí més tortuós possible si és que es pretén assolir l'estat. Contra el que s'ha afirmat aquests dies en al·lusió a les independències d'alguns estats de l'Europa de l'est durant els anys noranta, val a dir que en cap d'ells no es va plantejar l'aprovació d'un document similar. El que es proposaven, com efectivament va succeir, era declarar la independència que és la conseqüència més visible d'exercir la sobirania. Declaraven la independència perquè, com també s'esdevé a Catalunya, el marc polític dificultava l'expressió directa de la ciutadania a través d'un referèndum. Primer van haver de trencar amb el sistema i després consultar per ratificar la decisió. Aquí comencem per enfangar-nos a discutir si tenim legitimitat i, el que és més greu, a estar disposats a fer renúncies per atraure aquells que et neguen aquesta legitimitat.

L'operació promoguda aquestes darreres setmanes per CiU i ERC té un inquietant antecedent que hauria de col·locar l'independentisme en estat d'alerta. Em refereixo a la invocació del concepte de “nació” que va acompanyar la tramitació de la malaurada reforma de l'Estatut de 2006. Els mateixos protagonistes catalans, en implicar la idea de nació en el debat jurídic i polític, van contribuir a l'erosió d'un concepte abans inqüestionat. Recordo, en primer lloc, que Artur Mas, quan aleshores era cap de l'oposició, es va avenir en el marc de l'acord amb José Luis Rodríguez Zapatero a desplaçar la proclamació de la realitat nacional de Catalunya continguda en el primer article de la proposta d'Estatut al preàmbul del text tot atenuant, així, el caràcter normatiu de la noció. En segon lloc, també com a conseqüència del pacte Mas-Zapatero, es va reduir el caràcter nacional de Catalunya a una decisió puntual del Parlament català: “El Parlament de Catalunya”, diu el preàmbul de la norma institucional bàsica, “recollint el sentiment i la voluntat del poble de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació de forma àmpliament majoritària”. És que Catalunya no era una nació abans d'aquesta definició? I no ho seria amb independència que el Parlament ho hagués establert? I una altra pregunta encara més punyent: l'existència o no d'una nació, com de la sobirania, va condicionada per l'existència d'una majoria? Finalment, com és prou sabut, el Tribunal Constitucional espanyol va rematar la feina tot negant el caràcter nacional de Catalunya dins el sistema constitucional vigent i posant de manifest que ni tan sols l'escarit esment recollit al preàmbul estatutari no gaudia de cap mena d'eficàcia jurídica interpretativa.

L'exemple de la “nació” demostra que jugar a la retòrica sense conseqüències pràctiques pot comportar anar en la direcció contrària a l'objectiu que es persegueix. Un altre cop la declaració de sobirania sembla il·lustrativa d'això: si anem cap a l'estat propi no té cap sentit aconseguir una proclamació de sobirania per una àmplia majoria a canvi, justament, de negar l'estat propi i, en definitiva, l'objecte pel qual s'impulsa tot el procés. I menys encara quan ja disposes de la majoria necessària per fundar el nou estat. Si admetem, com fa la declaració, que el poble de Catalunya és un subjecte sobirà per raons de legitimitat democràtica (la qual cosa, d'altra banda, és una reiteració perquè la voluntat popular és democràtica per definició) no s'entén per què en comptes d'expressar aquesta evidència no s'actua d'acord amb el desig suposadament expressat a les urnes.

Qualsevol hipòtesi que es pugui teixir al voltant d'aquesta contradicció no deixa de ser ombrívola perquè ens aboca a confrontar-nos amb un seguit de mancances i de complexos que no semblaven derivar-se de la voluntat popular: la primera opció és que la voluntat popular es vegi distorsionada perquè ni tan sols la majoria absoluta que formen CiU i ERC com a principals impulsores de la declaració estiguin d'acord a exercir la sobirania i esdevenir un estat independent. Però la segona possibilitat encara és més temible i és que la suposada majoria parlamentària sobiranista s'aferri a les paraules per esquivar un conflicte amb l'Estat espanyol que no tenen cap intenció de portar fins al final. Això seria letal perquè significaria que, quan en aparença el sobiranisme és més fort en la seva projecció parlamentària, en realitat és més fràgil: el desconcert, la frustració, la completa pèrdua de rumb que es precipitaria en la societat catalana si l'estament escollit en aquesta legislatura acabés fallant tindria unes conseqüències devastadores que potser no es remuntarien en una generació. De moment ens trobem al caire de repetir els mateixos errors que en l'últim envit estatutari, de trobar-nos allà on érem, almenys al mateix punt on arranquen les anteriors declaracions sobre el dret a l'autodeterminació i de continuar rodant en la sínia perversa de reivindicar la sobirania sense fer res efectiu per assolir-la.