Opinió

Allà on érem

Una altra vegada,
els representants
del poble de Catalunya s'emboliquen en el camí més tortuós possible
si és que es pretén assolir l'estat

La pri­mera feblesa i con­tra­dicció de la decla­ració de sobi­ra­nia és el fet d'haver estat sub­jecta a un procés de nego­ci­ació. La sobi­ra­nia no es nego­cia, es pro­clama, s'exer­ceix i, arri­bats el cas, es defensa. Tran­si­gir amb el poder ori­gi­nari i suprem sig­ni­fica negar-li amb­dues qua­li­tats. De fet, recórrer a una decla­ració per expres­sar els ter­mes d'una noció que no es troba sub­jecta a límits implica rebai­xar-la, deva­luar-la, con­fon­dre-la amb un gest pun­tual en el discórrer de la política ordinària, adme­tre, implícita­ment, que l'has d'enar­bo­rar perquè, en el fons, dub­tes de pos­seir el poder que t'afa­nyes a decla­rar.

Una Altra vegada, els repre­sen­tants del poble de Cata­lu­nya s'embo­li­quen en el camí més tortuós pos­si­ble si és que es pretén asso­lir l'estat. Con­tra el que s'ha afir­mat aquests dies en al·lusió a les inde­pendències d'alguns estats de l'Europa de l'est durant els anys noranta, val a dir que en cap d'ells no es va plan­te­jar l'apro­vació d'un docu­ment simi­lar. El que es pro­po­sa­ven, com efec­ti­va­ment va suc­ceir, era decla­rar la inde­pendència que és la con­seqüència més visi­ble d'exer­cir la sobi­ra­nia. Decla­ra­ven la inde­pendència perquè, com també s'esdevé a Cata­lu­nya, el marc polític difi­cul­tava l'expressió directa de la ciu­ta­da­nia a través d'un referèndum. Pri­mer van haver de tren­car amb el sis­tema i després con­sul­tar per rati­fi­car la decisió. Aquí comen­cem per enfan­gar-nos a dis­cu­tir si tenim legi­ti­mi­tat i, el que és més greu, a estar dis­po­sats a fer renúncies per atraure aquells que et neguen aquesta legi­ti­mi­tat.

L'ope­ració pro­mo­guda aques­tes dar­re­res set­ma­nes per CiU i ERC té un inqui­e­tant ante­ce­dent que hau­ria de col·locar l'inde­pen­den­tisme en estat d'alerta. Em refe­reixo a la invo­cació del con­cepte de “nació” que va acom­pa­nyar la tra­mi­tació de la malau­rada reforma de l'Esta­tut de 2006. Els matei­xos pro­ta­go­nis­tes cata­lans, en impli­car la idea de nació en el debat jurídic i polític, van con­tri­buir a l'erosió d'un con­cepte abans inqüesti­o­nat. Recordo, en pri­mer lloc, que Artur Mas, quan ales­ho­res era cap de l'opo­sició, es va ave­nir en el marc de l'acord amb José Luis Rodríguez Zapa­tero a des­plaçar la pro­cla­mació de la rea­li­tat naci­o­nal de Cata­lu­nya con­tin­guda en el pri­mer arti­cle de la pro­posta d'Esta­tut al preàmbul del text tot ate­nu­ant, així, el caràcter nor­ma­tiu de la noció. En segon lloc, també com a con­seqüència del pacte Mas-Zapa­tero, es va reduir el caràcter naci­o­nal de Cata­lu­nya a una decisió pun­tual del Par­la­ment català: “El Par­la­ment de Cata­lu­nya”, diu el preàmbul de la norma ins­ti­tu­ci­o­nal bàsica, “reco­llint el sen­ti­ment i la volun­tat del poble de Cata­lu­nya, ha defi­nit Cata­lu­nya com a nació de forma àmpli­a­ment majo­ritària”. És que Cata­lu­nya no era una nació abans d'aquesta defi­nició? I no ho seria amb inde­pendència que el Par­la­ment ho hagués esta­blert? I una altra pre­gunta encara més punyent: l'existència o no d'una nació, com de la sobi­ra­nia, va con­di­ci­o­nada per l'existència d'una majo­ria? Final­ment, com és prou sabut, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol va rema­tar la feina tot negant el caràcter naci­o­nal de Cata­lu­nya dins el sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal vigent i posant de mani­fest que ni tan sols l'esca­rit esment reco­llit al preàmbul esta­tu­tari no gau­dia de cap mena d'eficàcia jurídica inter­pre­ta­tiva.

L'exem­ple de la “nació” demos­tra que jugar a la retòrica sense con­seqüències pràcti­ques pot com­por­tar anar en la direcció contrària a l'objec­tiu que es per­se­gueix. Un altre cop la decla­ració de sobi­ra­nia sem­bla il·lus­tra­tiva d'això: si anem cap a l'estat propi no té cap sen­tit acon­se­guir una pro­cla­mació de sobi­ra­nia per una àmplia majo­ria a canvi, jus­ta­ment, de negar l'estat propi i, en defi­ni­tiva, l'objecte pel qual s'impulsa tot el procés. I menys encara quan ja dis­po­ses de la majo­ria necessària per fun­dar el nou estat. Si adme­tem, com fa la decla­ració, que el poble de Cata­lu­nya és un sub­jecte sobirà per raons de legi­ti­mi­tat democràtica (la qual cosa, d'altra banda, és una rei­te­ració perquè la volun­tat popu­lar és democràtica per defi­nició) no s'entén per què en comp­tes d'expres­sar aquesta evidència no s'actua d'acord amb el desig supo­sa­da­ment expres­sat a les urnes.

Qual­se­vol hipòtesi que es pugui tei­xir al vol­tant d'aquesta con­tra­dicció no deixa de ser ombrívola perquè ens aboca a con­fron­tar-nos amb un seguit de man­can­ces i de com­ple­xos que no sem­bla­ven deri­var-se de la volun­tat popu­lar: la pri­mera opció és que la volun­tat popu­lar es vegi dis­tor­si­o­nada perquè ni tan sols la majo­ria abso­luta que for­men CiU i ERC com a prin­ci­pals impul­so­res de la decla­ració esti­guin d'acord a exer­cir la sobi­ra­nia i esde­ve­nir un estat inde­pen­dent. Però la segona pos­si­bi­li­tat encara és més temi­ble i és que la supo­sada majo­ria par­la­mentària sobi­ra­nista s'aferri a les parau­les per esqui­var un con­flicte amb l'Estat espa­nyol que no tenen cap intenció de por­tar fins al final. Això seria letal perquè sig­ni­fi­ca­ria que, quan en apa­rença el sobi­ra­nisme és més fort en la seva pro­jecció par­la­mentària, en rea­li­tat és més fràgil: el des­con­cert, la frus­tració, la com­pleta pèrdua de rumb que es pre­ci­pi­ta­ria en la soci­e­tat cata­lana si l'esta­ment esco­llit en aquesta legis­la­tura acabés fallant tin­dria unes con­seqüències devas­ta­do­res que pot­ser no es remun­ta­rien en una gene­ració. De moment ens tro­bem al caire de repe­tir els matei­xos errors que en l'últim envit esta­tu­tari, de tro­bar-nos allà on érem, almenys al mateix punt on arran­quen les ante­ri­ors decla­ra­ci­ons sobre el dret a l'auto­de­ter­mi­nació i de con­ti­nuar rodant en la sínia per­versa de rei­vin­di­car la sobi­ra­nia sense fer res efec­tiu per asso­lir-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.