Doble joc

Els mit­jans de comu­ni­cació no paren d'esbom­bar casos de cor­rupció de la política i, tot i que aques­tes actu­a­ci­ons nefas­tes es poden atri­buir a un per­cen­tatge reduït d'indi­vi­dus, tot­hom en surt esquit­xat per aque­lla frase fàcil que, gene­ra­lit­zant el tema, asse­gura que tots els polítics són cor­rup­tes, com si haguéssim de dir que tots els fus­ters són dolents el dia que un t'ha esguer­rat una fines­tra o que tots els met­ges són uns inep­tes, quan en tro­bes un que no et sap ende­vi­nar el mal. Però hi ha una cosa que pre­o­cupa més d'aquest cor­rent d'opinió: el doble joc o la hipo­cre­sia. Els polítics cor­rup­tes no són més que el reflex d'una part de la soci­e­tat que actua així. D'altra banda, en comp­tes d'esquinçar-nos les ves­ti­du­res tan fàcil­ment, cal­dria sos­pe­sar bé si aquest tipus de diri­gents, per més que se'ls cri­ti­qui, no és el que va bé a bona part de la soci­e­tat, a l'hora de bus­car favors o defen­sar interes­sos. Molta gent pre­fe­reix, en els llocs de res­pon­sa­bi­li­tat, per­so­nat­ges que pre­sen­tin alguna escletxa, perquè així tenen per on aga­far-los i fer-los entrar en les seves pro­pos­tes. El polític equànime, rigorós, de pedra picada, fa res­pecte. No vull dir, amb això, que no hagi de ser dia­lo­gant, tenir cin­tura, saber tro­bar solu­ci­ons fac­ti­bles. Però d'aquí a la màniga ampla hi va molt de tros. Em sap greu haver d'esmen­tar dos exem­ples vis­cuts en la pròpia carn, però crec que són cla­ri­fi­ca­dors. Fa anys, quan Joa­quim Maria Puyal feia a la tele­visió el pro­grama Un tomb per la vida, vam par­ti­ci­par-hi dos regi­dors d'ajun­ta­ment, un de l'Empordà i jo, de la Selva. El tema trac­tava d'una mena d'àtic que incom­plia les nor­mes d'un deter­mi­nat pla gene­ral d'urba­nisme, tot i que pas­sava força des­a­per­ce­but per estètica i dis­po­sició del volum. L'altre regi­dor va defen­sar que no pas­sava res si es tirava enda­vant. Jo vaig defen­sar que calia res­pec­tar les nor­mes perquè sig­ni­fi­cava un pre­ce­dent perillós per a casos més fla­grants. El públic assis­tent a l'estudi va votar i va gua­nyar l'opció per­mis­siva: fer pas­sar bou per bèstia grossa. Un altre cas. Quan després d'un pri­mer man­dat com a alcalde i amb molts temes entre mans per aca­bar –entre aquests el pla gene­ral de la vila- pre­te­nia tor­nar a encapçalar la llista local del meu par­tit, em vaig tro­bar amb un sec­tor en con­tra. La meva dona, un dia, a un dels que s'hi opo­sa­ven, li va pre­gun­tar per què se'm rebut­java. La con­testa va ser clara i con­cisa: perquè és massa recte i massa hon­rat. Després d'això –hi deuen haver molts altres casos–, no ens fla­gel·lem davant del que passa. Tots som còmpli­ces del doble joc.