La Columna
Frederic Mistral: poble
“Cantar vull per vosaltres, pastors i gents de mas.” Aquest vers és del Mirèio, poema de Frederic Mistral (Provença, 1830-Marsella, 1914), publicat el 1859 i escrit al llarg de vuit anys. L'obra és la gran contribució de les lletres provençals al romanticisme europeu i serà una influència innegable en els Amors d'en Jordi i na Guideta del nostre Verdaguer. Traduïda al català per Francesc Pelagi Briz l'any 1864, i per Maria Antònia Salvà el 1917, té un argument senzill però intens: Mireia i Vicenç estan enamorats amb desfici i, tanmateix, pertanyen a braços diferents. La seva unió els és reiteradament prohibida (sí, com Romeu i Julieta); Mireia, abatuda, es calça un periple per la Provença i acaba morint davant del mar de Camarga. La llengua de Mistral és l'occità, que ell vivifica i treu tant de l'oblit com de la situació de diglòssia que viu a França. Èpica, lírica, llegendes, mites, religió, tragèdia i folklore erigits per igual en dotze cants (com els dotze del Canigó de Verdaguer): Mistral testimonia l'amor a la terra i a la gent a partir de la descripció del paisatge, del clima i de l'esperit rural i càlid dels seus habitants. La seva obra s'erigeix en un desig de fer renéixer el sentiment nacional a través de la llengua pròpia. El nom de Mireia deriva del provençal mirar o admirar però també pot voler dir mirall i, encara, del llatí Mirella, digne d'admiració. El poeta sempre deia que era la forma provençal del nom Maria o Míriam. Sigui com sigui, el sentiment de raça i l'amor passió són poetitzats per Mistral amb una destresa magnífica: “Tant un com l'altre s'estremiren / sobtadament, i envermelliren; / quan els dos, al mateix temps, d'un foc desconegut / sentiren viva flamarada”. De la mà de Lamartine, en reconec l'encant i l'empelt de natura pura, l'espontaneïtat que devora la dificultat, les imatges ferotgement primitives. La de Mistral és una poesia sensitiva que s'expandeix, vera i bondadosa. I és bellesa ferrenya que salva l'ànima d'un poble fet u.
