On vas, país, on vas?
Els catalans, al cap de tres segles d'haver-s'hi de dedicar només de manera subsidiària, han anat perdent capacitat política. Farts dels tòpics sobre la tenacitat i la sensatesa que ens caracteritzen, hem anat cultivant l'art de començar la casa per la teulada, i som com un enamorat que no toca de peus a terra i es pensa que una declaració d'amor molt ben elaborada servirà per compensar el fet evident que no té ofici ni benefici. Ara que sembla tan difícil aconseguir al Parlament una majoria suficient per aprovar una declaració sobre el dret a l'autodeterminació, val la pena recordar que en data 12/12/1989 ja va fer una proposició no de llei en què “declara solemnement que Catalunya forma part d'una realitat nacional diferenciada en el conjunt de l'Estat” i que l'acceptació de l'statu quo fruit de la Transició “no significa la renúncia del poble català al dret a l'autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals...” Això es va aprovar en comissió per 18 vots a favor (CiU, IC, CDS, ERC), 1 en contra (PSC) i cap abstenció –el PP no hi va assistir–. És clar que les coses han canviat molt, perquè llavors un procés cap a la independència, fins i tot els qui n'argumentaven la necessitat, el veien com una empresa llunyana i irrealitzable a curt terme, mentre que ara està en la ment de tothom, tant dels qui la desitgen com dels qui la temen. Ve de molt lluny el crit “visca la terra i mori el mal govern”, però encara és vàlid per resumir l'estat d'ànim d'aquest principat, o subjecte polític si us fa més gràcia. En aquests últims anys la idea de la independència s'ha expandit no tant per afecció a la terra com per disgust davant uns mals governs que, no solament aquí, també s'han guanyat el desprestigi arreu del món. Però el cas és que el distanciament que s'ha operat no té encara traducció política, excepte en la retòrica de campanya; el cas és que, perduts en un núvol d'eufemismes, no hem passat de la fase enunciativa: no solament continuem demanant, en lloc de la independència, el dret a l'autodeterminació, sinó que en diem el dret a decidir per garantir que no ens entenguin, i el cas és que, amb tot això, la teulada sense casa, cadascú l'aguanta per allà on vol tot esperant que a l'altre li caigui al damunt. Fins que no hi hagi una majoria excepcional elegida amb, i disposada a aplicar, un programa intel·ligible, totes les declaracions són ocioses.
