Paràbola

L'Estat espanyol, com Catalunya, supera el límit del dèficit compromès. Deu ser que hi ha alguna despesa que no han comptat bé, com va dir Cristóbal Montoro quan qui incomplien eren els catalans i la seva dèria identitària.

Ara, l'Estat espanyol confia que la Unió Europea sigui clement i li torni a donar un període de gràcia. És que es fan molts sacrificis i la gent és al límit, escolti. A veure si amb tanta austeritat serem els més rics del cementiri... La petició del govern espanyol és prou sonora perquè d'això se n'ocupa la premsa amiga. Espanya, afirmen, compleix. És hora que Alemanya, la gran culpable de tots els mals, aixequi la bota.

Jo els dono la raó. Ara: el que m'admira és comprovar com aquest mateix govern i aquesta mateixa premsa que demanen clemència també exigeixen duresa contra Catalunya quan és ella la que, al seu torn, demana una mica més de temps i comprensió.

I la veritat és que no ho entenc. Aquesta gent, que és tan amiga de l'Església, podria anar a confessar-se amb l'arquebisbe de Madrid, el cardenal Antonio María Rouco Varela. Segur que els podria parlar de la paràbola dels deu mil talents (Mt. 18,21).

En aquesta paràbola, un rei està a punt de vendre com a esclau un servent que li deu una picossada. Però el servent suplica, el senyor s'estova i al final fins i tot l'hi perdona. Però quan el servent surt al carrer es troba amb un col·lega que també li deu diners. El servent no s'avé a raons i envia el company de cap a la presó. No els explico més, però quan el rei s'assabenta de la conducta del servent la cosa no acaba bé per a ell. Però gens.