Trens vigilats

Durant els últims dies s'ha valo­rat molt posi­ti­va­ment la sentència que el jut­jat con­tenciós número 1 de Girona va dic­tar con­tra l'Ajun­ta­ment d'aquesta mateixa ciu­tat per haver con­trac­tat dos trens per assis­tir a la mani­fes­tació del pas­sat 11 de setem­bre a Bar­ce­lona. S'ha dit que la sentència era valenta, salomònica i que mar­cava un abans i un després. He de con­fes­sar que, a mi, em costa des­co­brir grans vir­tuts a una sentència que rei­tera un dels defec­tes més greus del poder judi­cial en aquests moments: l'excés inva­siu.

La sentència con­si­dera que l'Ajun­ta­ment de Girona va ultra­pas­sar el seu àmbit com­pe­ten­cial quan va con­trac­tar dos trens per faci­li­tar que alguns ciu­ta­dans assis­tis­sin a una mani­fes­tació que no era con­vo­cada “per cap admi­nis­tració pública”. Així ho subrat­lla el jutge quan estima que l'Ajun­ta­ment “bus­cava un bene­fici clara­ment polític” i “s'endin­sava en rei­vin­di­ca­ci­ons de caràcter clara­ment supra­mu­ni­ci­pal”. No deixa de sor­pren­dre que el con­cepte supra­mu­ni­ci­pal sigui abor­dat d'una manera tan arbitrària. ¿O és que pot­ser a par­tir d'ara tot allò que quedi més enllà de la reco­llida d'escom­bra­ries o del cor­recte fun­ci­o­na­ment dels semàfors podrà ser qua­li­fi­cat de supra­mu­ni­ci­pal i, per tant, podrà ser impug­nat? ¿Un ajun­ta­ment ha d'inhi­bir-se davant de qüesti­ons col·lec­ti­ves que interes­sen a la ciu­ta­da­nia i que afec­ta­ran l'ordre de vida de la muni­ci­pa­li­tat? Però a més: ¿qui és la Justícia per deci­dir de manera tan dis­cu­ti­ble les com­petències polítiques d'un con­sis­tori? ¿No és fer mala­ba­ris­mes barats sos­te­nir que l'exer­cici d'un dret col·lec­tiu com l'auto­de­ter­mi­nació no depèn de tots els res­sorts muni­ci­pals?

¿Supra què, senyors jut­ges? Estem en la inèrcia de con­ver­tir la lega­li­tat vigent en una mor­dassa de les mobi­lit­za­ci­ons democràtiques de la soci­e­tat. I la Justícia s'arroga el poder d'envair com­petències tot acu­sant els altres, en aquest cas la màxima ins­ti­tució ciu­ta­dana, d'ultra­pas­sar “les seves pròpies com­petències”. Dar­rere aquesta inèrcia hi ha la ter­ri­ble lliçó tàcita que està impar­tint la Justícia. És aquesta: la política i les mobi­lit­za­ci­ons democràtiques són cate­go­ries sub­sidiàries. La Justícia, en canvi, és el garant de la política. I com a tal exis­teix per san­ci­o­nar la política, redi­ri­gir-la i, fins i tot, per fer-nos creure que la soci­e­tat podria gover­nar-se a cops de llei, sense ini­ci­a­ti­ves ciu­ta­da­nes ni polítiques sus­pec­tes com ara la con­trac­tació de dos trens infra­su­pra­mu­ni­ci­pals.