LA COLUMNA
Emergències normals
Diumenge París es va llevar amb els carrers ben blancs, la neu havia pres al mig dels carrers i la circulació va quedar tan afectada que, entre d'altres restriccions, es va suprimir el servei d'autobusos. El metro, això, sí, va funcionar amb prou normalitat. En dono fe i també que, després de passejar-me tot el dia per la ciutat, gairebé no vaig veure màquines llevaneus ni brigades que obrissin corriols de sal per als vianants. Però no vaig observar queixes enlloc, ni al carrer ni als telenotícies. Més que resignació, la gent té costums cívics.
Com que estava pendent del temps, durant uns dies em vaig empassar bastants telenotícies i en cap moment vaig sentir ni una sola crítica al col·lapse de les carreteres ni a la quasi paràlisi de París. Ni ciutadans indignats ni usuaris d'aeroports furiosos ni polítics de l'oposició posant el crit al cel. L'anomenat grand froid era un problema múltiple que demanava actuacions tècniques múltiples, però també un temps i una paciència que els francesos semblaven concedir amb un marge raonable de confiança. En general, és clar. No crec que els milers conductors que es van passar la nit atrapats en una autopista estiguessin gaire contents, però insisteixo que no vaig detectar als mitjans ni crispació ni politització.
Aquí, les nevades, les ventades i els aiguats desperten els baixos instints de qualsevol grup polític que no tingui responsabilitats de govern. Sigui del color que sigui i en l'àmbit territorial que sigui. Ja es pot posar en marxa el pla Neucat, l'Inuncat o el Marededeudemontserrat.cat, que les emergències són garantia de pim-pam-pum. Més d'un polític devia resar aquestes dies perquè el grand froid arribés a Barcelona i a les autopistes catalanes, i devia assajar un discurs flamíger per exigir responsabilitats polítiques davant de les càmeres. Les nostres emergències són així, a d'altres llocs només són emergències.