El sisè any de crisi
En el darrer informe econòmic d'ESADE, publicat aquest mes de gener, fem la previsió que l'economia espanyola creixerà aquest 2013 un -1%. Per tant, es tractarà del sisè any consecutiu de recessió o estancament econòmic, del 2008 al 2013.
A la zona euro, la recessió econòmica s'està traslladant des dels països de la perifèria cap als del nucli. Així, Alemanya i França no creixeran al voltant de l'1% al 2013. I en una xifra similar ho faran els països del seu entorn: Holanda, Bèlgica, Luxemburg i Àustria. Una mica millor serà l'evolució de Finlàndia i d'Irlanda. En canvi, les economies del sud mostraran xifres negatives de creixement. És el cas de l'espanyola, i també el de Portugal, Itàlia, Eslovènia, Xipre i sobretot Grècia. Només les tres economies en desenvolupament de la zona, Estònia, Eslovàquia i Malta, experimentaran taxes positives per sobre del 2-3%.
En canvi, per al 2014, també des del punt de vista de la macroeconomia, s'obre una “finestra d'oportunitat”. Si van endavant tota una sèrie de decisions preses a la segona meitat del 2012, el 2014 podria ser l'any de superació de la crisi de la zona euro, cosa que contribuiria a fer que algunes economies de la perifèria, inclosa l'espanyola, tornessin a créixer.
Al Consell Europeu del mes de juny de 2012 els caps d'estat i de govern de la zona euro van reconèixer explícitament que una unió monetària, l'euro, no pot sobreviure sense determinades condicions. Així, es va decidir tirar endavant una unió bancària i una més gran unió fiscal i política. I sobretot, amb aquestes iniciatives es va posar fi als dubtes sobre si hi havia una veritable voluntat política de mantenir l'euro. La unió bancària començarà amb la creació d'un supervisor únic per a totes les entitats financeres europees i seguirà amb la creació d'algun tipus d'assegurança col·lectiva de dipòsits. També s'ha d'avançar cap a una més gran unió fiscal, entesa com la garantia conjunta del deute públic (o almenys una part d'aquest) de tots els països de la zona.
A més, el setembre, el BCE va prendre una decisió transcendental que va implicar un canvi radical en la filosofia seguida des de l'inici de la crisi. El seu consell de govern va anunciar que estava disposat a comprar títols de deute dels països amb problemes de finançament. És a dir, d'aquells que estiguessin pagant primes de risc elevades per finançar-se als mercats. I va precisar que estava disposat a fer-ho sense límit en la quantitat i en el temps per tal d'aconseguir l'objectiu, i sense ser un creditor prioritari. Això implicava un canvi en la direcció del que han anat fent, des de l'inici de la crisi, al 2008, la Reserva Federal nord-americana, el Banc d'Anglaterra o el Banc del Japó.
Des del setembre, les condicions de finançament han anat millorant. Però si la situació tornés a empitjorar el govern de l'Estat no hauria de dubtar i sol·licitar l'anomenat segon rescat. La petició que el BCE iniciés una compra massiva de bons de l'Estat. Perquè és imprescindible reduir la factura de pagament d'interessos. Els pressupostos generals de l'Estat per a aquest 2013 preveuen un augment de 12.000 milions d'euros en el pagament per aquest concepte. Aquesta xifra és gairebé la meitat de la retallada de 30.000 milions d'euros que caldrà fer per complir l'objectiu de dèficit acordat amb Europa. Cal reduir l'impacte de la factura dels interessos per fer més suportable la magnitud d'unes retallades que tindrien un gran impacte sobre partides importants per a la societat. No fer-ho seria socialment irresponsable.
També faria falta que les autoritats europees flexibilitzessin els objectius de dèficit públic imposats als països de la perifèria. Passar d'un probable dèficit públic per sobre del 7% del PIB al 2012 a un del 4,5% al 2013 provocaria una gran frenada de l'activitat econòmica i un impacte sobre la societat que cal suavitzar. Les autoritats europees han de ser sensibles a aquest problema i a canvi d'un control més estret de les finances públiques dels països han d'alentir el ritme de reducció del dèficit. Sense que això impliqui desdir-se del compromís de portar les finances públiques a una situació sostenible a mitjà termini. Tan sols cal trobar un equilibri entre aquest compromís i la possibilitat de generar creixement.
A àmbit de l'estat espanyol, per guanyar credibilitat, cal que els objectius de dèficit es compleixin. Caldrà també acabar amb èxit la reforma del sector financer, que no vol dir altra cosa que garantir la solvència de totes les entitats financeres i aconseguir que el crèdit torni a fluir.
Si tot això va endavant de la manera esperada, el 2014 pot ser l'any de la fi de la crisi de la zona euro, almenys en el seu vessant de mal disseny de l'arquitectura institucional i econòmica de la zona. I amb això, les oportunitats de creixement i generació d'ocupació als països del sud en general, i a l'economia espanyola en particular, augmentarien considerablement.
Són moltes condicions a complir. Poden aparèixer tota mena d'imprevistos en el recorregut. Però, almenys, sembla que aquestes qüestions ara són perfectament compreses i que hi ha la voluntat sincera, a les institucions europees i als països del nucli, de portar-les endavant. Cal fer-ho.
