Opinió

El sisè any de crisi

Si van endavant tota una sèrie de decisions preses a la segona meitat del 2012, el 2014 podria ser l'any de superació de la crisi de la zona euro

En el dar­rer informe econòmic d'ESADE, publi­cat aquest mes de gener, fem la pre­visió que l'eco­no­mia espa­nyola crei­xerà aquest 2013 un -1%. Per tant, es trac­tarà del sisè any con­se­cu­tiu de recessió o estan­ca­ment econòmic, del 2008 al 2013.

A la zona euro, la recessió econòmica s'està tras­lla­dant des dels països de la perifèria cap als del nucli. Així, Ale­ma­nya i França no crei­xe­ran al vol­tant de l'1% al 2013. I en una xifra simi­lar ho faran els països del seu entorn: Holanda, Bèlgica, Luxem­burg i Àustria. Una mica millor serà l'evo­lució de Finlàndia i d'Irlanda. En canvi, les eco­no­mies del sud mos­tra­ran xifres nega­ti­ves de crei­xe­ment. És el cas de l'espa­nyola, i també el de Por­tu­gal, Itàlia, Eslovènia, Xipre i sobre­tot Grècia. Només les tres eco­no­mies en desen­vo­lu­pa­ment de la zona, Estònia, Eslovàquia i Malta, expe­ri­men­ta­ran taxes posi­ti­ves per sobre del 2-3%.

En canvi, per al 2014, també des del punt de vista de la macro­e­co­no­mia, s'obre una “fines­tra d'opor­tu­ni­tat”. Si van enda­vant tota una sèrie de deci­si­ons pre­ses a la segona mei­tat del 2012, el 2014 podria ser l'any de superació de la crisi de la zona euro, cosa que con­tri­bui­ria a fer que algu­nes eco­no­mies de la perifèria, inclosa l'espa­nyola, tor­nes­sin a créixer.

Al Con­sell Euro­peu del mes de juny de 2012 els caps d'estat i de govern de la zona euro van reconèixer explícita­ment que una unió monetària, l'euro, no pot sobre­viure sense deter­mi­na­des con­di­ci­ons. Així, es va deci­dir tirar enda­vant una unió bancària i una més gran unió fis­cal i política. I sobre­tot, amb aques­tes ini­ci­a­ti­ves es va posar fi als dub­tes sobre si hi havia una veri­ta­ble volun­tat política de man­te­nir l'euro. La unió bancària començarà amb la cre­ació d'un super­vi­sor únic per a totes les enti­tats finan­ce­res euro­pees i seguirà amb la cre­ació d'algun tipus d'asse­gu­rança col·lec­tiva de dipòsits. També s'ha d'avançar cap a una més gran unió fis­cal, entesa com la garan­tia con­junta del deute públic (o almenys una part d'aquest) de tots els països de la zona.

A més, el setem­bre, el BCE va pren­dre una decisió trans­cen­den­tal que va impli­car un canvi radi­cal en la filo­so­fia seguida des de l'inici de la crisi. El seu con­sell de govern va anun­ciar que estava dis­po­sat a com­prar títols de deute dels països amb pro­ble­mes de finançament. És a dir, d'aquells que esti­gues­sin pagant pri­mes de risc ele­va­des per finançar-se als mer­cats. I va pre­ci­sar que estava dis­po­sat a fer-ho sense límit en la quan­ti­tat i en el temps per tal d'acon­se­guir l'objec­tiu, i sense ser un cre­di­tor pri­o­ri­tari. Això impli­cava un canvi en la direcció del que han anat fent, des de l'inici de la crisi, al 2008, la Reserva Fede­ral nord-ame­ri­cana, el Banc d'Angla­terra o el Banc del Japó.

Des del setem­bre, les con­di­ci­ons de finançament han anat millo­rant. Però si la situ­ació tornés a empit­jo­rar el govern de l'Estat no hau­ria de dub­tar i sol·lici­tar l'ano­me­nat segon res­cat. La petició que el BCE iniciés una com­pra mas­siva de bons de l'Estat. Perquè és impres­cin­di­ble reduir la fac­tura de paga­ment d'interes­sos. Els pres­su­pos­tos gene­rals de l'Estat per a aquest 2013 pre­ve­uen un aug­ment de 12.000 mili­ons d'euros en el paga­ment per aquest con­cepte. Aquesta xifra és gai­rebé la mei­tat de la reta­llada de 30.000 mili­ons d'euros que caldrà fer per com­plir l'objec­tiu de dèficit acor­dat amb Europa. Cal reduir l'impacte de la fac­tura dels interes­sos per fer més supor­ta­ble la mag­ni­tud d'unes reta­lla­des que tin­drien un gran impacte sobre par­ti­des impor­tants per a la soci­e­tat. No fer-ho seria soci­al­ment irres­pon­sa­ble.

També faria falta que les auto­ri­tats euro­pees fle­xi­bi­lit­zes­sin els objec­tius de dèficit públic impo­sats als països de la perifèria. Pas­sar d'un pro­ba­ble dèficit públic per sobre del 7% del PIB al 2012 a un del 4,5% al 2013 pro­vo­ca­ria una gran fre­nada de l'acti­vi­tat econòmica i un impacte sobre la soci­e­tat que cal sua­vit­zar. Les auto­ri­tats euro­pees han de ser sen­si­bles a aquest pro­blema i a canvi d'un con­trol més estret de les finan­ces públi­ques dels països han d'alen­tir el ritme de reducció del dèficit. Sense que això impli­qui des­dir-se del com­promís de por­tar les finan­ces públi­ques a una situ­ació sos­te­ni­ble a mitjà ter­mini. Tan sols cal tro­bar un equi­li­bri entre aquest com­promís i la pos­si­bi­li­tat de gene­rar crei­xe­ment.

A àmbit de l'estat espa­nyol, per gua­nyar cre­di­bi­li­tat, cal que els objec­tius de dèficit es com­plei­xin. Caldrà també aca­bar amb èxit la reforma del sec­tor finan­cer, que no vol dir altra cosa que garan­tir la solvència de totes les enti­tats finan­ce­res i acon­se­guir que el crèdit torni a fluir.

Si tot això va enda­vant de la manera espe­rada, el 2014 pot ser l'any de la fi de la crisi de la zona euro, almenys en el seu ves­sant de mal dis­seny de l'arqui­tec­tura ins­ti­tu­ci­o­nal i econòmica de la zona. I amb això, les opor­tu­ni­tats de crei­xe­ment i gene­ració d'ocu­pació als països del sud en gene­ral, i a l'eco­no­mia espa­nyola en par­ti­cu­lar, aug­men­ta­rien con­si­de­ra­ble­ment.

Són mol­tes con­di­ci­ons a com­plir. Poden aparèixer tota mena d'impre­vis­tos en el recor­re­gut. Però, almenys, sem­bla que aques­tes qüesti­ons ara són per­fec­ta­ment com­pre­ses i que hi ha la volun­tat sin­cera, a les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees i als països del nucli, de por­tar-les enda­vant. Cal fer-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.