Catalans i americans

La lectura de llibres com Revolutionaries (Jack Rakove, Mariner 2011) sobta per les similituds que mostra entre el procés d'independència nostre i el dels Estats Units, ara fa 238 anys. Més enllà d'apuntar el caràcter capriciós i imprevisible que marca pràcticament tots els processos d'independència (malgrat els farragosos ‘fulls de ruta' que auguren els experts), veritablement podem parlar del lent fenomen de convenciment i compromís adquirit pels sectors econòmics no inicialment atrets i que s'hi acaben adherint per pur instint de supervivència.

Segons com, hi ha molts paral·lelismes més entre el nostre cas i el que acabaren liderant George Washington i Benjamin Franklin. Podem parlar d'un curiós procés d'agudització independentista que s'acaba fent quasi d'esquena als propis independentistes ortodoxos i radicals, sovint desbordats pels fets. Què va ser el famós primer Congrés de Filadèlfia de 1775, dels encara imperials Estats Units, sinó un marcatge als protoindependentistes i un acte retòric de servei a la Corona? Per entendre'ns, John Adams i les seves idees hi eren vistos amb més recel que no pas entusiasme. De fet, no va ser pas Adams el primer president dels Estats Units, sinó que ho va ser un George Washington, terratinent fins feia poc lleial servidor de l'Imperi. També ho havia estat durant llargs anys el reconciliador i menys conegut Benjamin Franklin, que, per cert, se sentia molt més a gust a Londres que no pas entre els fems i els motins de la provinciana Boston. A alguns eventuals pares fundadors, no els ocupava més activitat –un any abans de la revolta– que desacreditar els radicals que havien obert el camí.

Quan Artur Mas va anunciar que Massachussets podia ser un model per a Catalunya, què devia voler dir? Que hem de prendre un plàcid estat d'arrel puritana –però no políticament independent– com a model? O es referia al caràcter fonamental que van tenir els ciutadans de Massachussets (fins i tot el Franklin repatriat) en la consecució de la independència americana davant la metròpoli britànica? Potser sí que era això. En tot cas, podem tenir la certesa que, en un i altre casos, van ser els flagrants errors de la metròpoli els que van acabar provocant la radicalització dels sectors dirigents i poderosos cap a la independència. Curiosament, el que acaba sent el motor majoritari del procés no és cap pronunciament intrínsecament separatista, sinó la percepció que simplement “no hi ha res a fer”, la frase que tants cops hem sentit en els darrers temps a Catalunya. I un cop s'han afegit els moderats a la lluita, com ho feren Dickinson, Morris, James Duane i John Jay, la sort ja estava decidida. Potser insistiran més que no els radicals en la necessitat d'una “solució pactada” amb l'Estat. Però fins i tot per ells acabaran sent la intransigència i les imposicions d'Anglaterra les que marcaran la partida.

És el que estem veient a l'Estat espanyol actual, on hi manquen figures reconciliadores i intel·ligents com Edmund Burke, que desesperadament avisava Jordi III que la “coerció” acabaria tenint justament l'efecte contrari al desitjat. I així va ser, com així serà amb els prepotents Rajoy, Saenz de Santamaría i Rubalcaba, i l'ajut inestimable de Chacón, Rivera, Camacho i Navarro. La història es repeteix tossudament, fins i tot al segle XXI. L'estat català independent, dins o fora de la UE, aviat serà la gran beneficiària de la ceguesa i l'avarícia de la metròpoli. Serà el factor que ens permetrà de reenganxar-nos amb la història per ocupar de nou el lloc que ens pertany entre les nacions lliures del món.