La penúltima cruïlla
En els últims dos mesos he estat convidat a parlar del moment polític i social que viu Catalunya a viles tan diverses com Puig-reig, Vilanova i la Geltrú, Molins de Rei i l'Escala. En tots aquests indrets he detectat un gran interès i una participació activa en els debats posteriors a la meva intervenció. El país en el seu conjunt està mobilitzat i atent a tots els esdeveniments. El públic és variat i respectuós. És conscient del salt que s'ha fet al país amb el president encapçalant la política que se centra en el dret a decidir, en un referèndum o consulta i, en definitiva, en si els catalans volem separar-nos i marxar d'Espanya.
Els deia que no sé com serà Catalunya d'aquí a cinc o vint anys. Tot passa a tanta velocitat que és inútil fer prediccions sobre el futur més immediat. Hem entrat en un procés accelerat de canvis socials, econòmics i polítics que estan alterant la fesomia del país. No només del nostre, sinó també d'Espanya i de tot Europa.
La resposta que el president Mas donà a Madrid, dos dies després de la manifestació de l'Onze de Setembre, quan li preguntaren en quin president li agradaria emmirallar-se si pogués triar fou que es trobaria còmode en una combinació d'Enric Prat de la Riba i Francesc Macià. Si ho vaig entendre bé, es quedaria amb el sentit pràctic i realista de Prat de la Riba i amb la figura popular, fantasiosa i propera a la gent de Macià.
Sigui quina sigui la formulació política que assoleixi Catalunya en el futur immediat o a mitjà termini, pagaria molt la pena recuperar l'esperit de Prat de la Riba i tornar a construir un país modern, de qualitat, en el qual el treball i l'esforç siguin els instruments principals per arribar a una Catalunya en plenitud en la qual tots ens trobéssim a gust, independentment del que pensem, d'on som o de la posició social de cadascú.
Si som independents i no millorem substancialment la qualitat de l'educació i la recerca, no arribarem molt lluny. Catalunya ha de recuperar la seva capacitat d'organització jurídica, que la va fer molt gran segles enrere i que sempre ha estat un tret definitori del país. Un país de notaris com ara Lluís Figa Faura, Josep Maria Puig Salellas, Lluís Roca-Sastre, Ramon Faus Esteve, Ramon Noguera i d'altres juristes que han donat contingut formal i diferenciat a l'aplicació del dret català. El també notari Juan José López Burniol no es cansa de repetir que el dret és tan imprescindible com l'aire que respirem. Els catalans som més hereus de Roma que d'Atenes. Un país independent i de qualitat també ha de produir idees que afavoreixin les persones i els seus interessos contraposats. Caldrà que ens preguntem si l'actual sistema de partits, amb la llei electoral no escrita però vigent en absència d'una de pròpia, és el més idoni per fer el salt cap al futur que es pretén fer. No cal dir que tot el que es faci per fomentar i enriquir la llengua catalana és absolutament imprescindible, començant des de l'escola fins a arribar a tots els àmbits de decisió polítics i socials.
Per ser un país de qualitat i ser percebut com a tal, caldrà que es garanteixin els contrapesos necessaris entre els tres poders clàssics, l'executiu, el legislatiu i el judicial, imprescindibles per a les llibertats individuals i col·lectives. No és una mostra de qualitat democràtica que casos judicials que directament o indirectament afecten els poders públics s'entortolliguin indefinidament en els tribunals. És una manera massa barroera per encobrir casos de corrupció o delictes en què hi ha molts interessos en joc. Una Catalunya lliure ha de combatre la corrupció per garantir la seva llibertat i supervivència.
Ja s'han celebrat les eleccions, ja hi ha govern i ja s'ha aprovat per majoria un document que declara Catalunya subjecte polític i jurídic sobirà. La votació ha estat certament històrica però el resultat és massa just per poder-lo exhibir davant l'Estat i Europa com un document que reflecteixi la unitat política dels catalans en un tema de tanta transcendència. La decisió fonamental és si es vol tirar pel dret o bé encara hi ha possibilitats d'entesa amb Espanya. El govern Mas i l'Esquerra Republicana de Junqueras semblen tenir-ho clar, tot i que saben que una declaració unilateral, un referèndum al marge de la Constitució, té riscos molt alts.
Mai tants catalans havien considerat probable la independència d'Espanya. Per motius econòmics, pel tracte injust de l'Estat que va tenir el seu punt més inacceptable amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i per raons sentimentals i emotives que es visualitzaren en la gran manifestació de l'Onze de Setembre. Deia també a tots els que m'han escoltat en les quatre viles catalanes que el debat nacional no es pot separar del debat social. Sense una Catalunya que tingui feina, que faci recerca, que estigui a l'altura dels nous eixos de coneixement que mouen el món, que creï riquesa per tal de poder-la repartir, que no pensi que nosaltres sols ho podem fer tot, que miri a Europa com a referent principal però que no marxi de sobte i amb un cop de porta d'Espanya, sense aquests i altres requisits, l'any 2013 se'ns pot fer molt feixuc.
L'Estat té molts instruments per reaccionar. De fet, fa molts mesos que està acampat a Catalunya per tal d'evitar que el procés tiri endavant. Penso que el dret a decidir el tenen tots els pobles. Però caldria que es concretés més i que es parlés del dret d'autodeterminació i de la independència per tal que tothom ho entengués. Es tracta del dret democràtic per expressar la voluntat d'un poble. Quina seria la pregunta, què comportaria, com es combatrien els arguments de l'Estat que no permetrà que Catalunya se'n vagi.
En cas de xoc, acostuma a ser el més feble el que rep més. La ruptura no es podrà fer contra Espanya ni sense Europa. La pregunta de la qual no sé la resposta és si Catalunya té la força suficient i la valentia necessària per assumir les conseqüències d'una ruptura no pactada amb Madrid i amb Europa. Puig Salellas deia que som a la penúltima cruïlla. O potser a l'última?
