Afanyar-se a morir

Hi ha excepcions, però la majoria de la gent no té cap pressa per morir-se. És un fet tan inevitable i universal que gairebé tothom s'espera que li arribi l'hora. Això és particularment cert al Japó, on les ciutadanes i ciutadans gaudeixen de l'esperança de vida més llarga del món desenvolupat. Heus ací, però, que el ministre d'Economia japonès, Taro Ato, va instar fa uns dies els seus compatriotes de més edat que “s'afanyin a morir-se” perquè suposen una despesa massa gran per a l'estat.

És evident que el ministre Ato –el cognom del qual podria ser, però no és, Mitsuhirato, com el japonès dolent que surt a El Lotus Blau, una de les aventures de Tintín– no està d'acord amb el culte oriental als avantpassats, ni tampoc creu en la concepció més moderna que respecta l'experiència de l'edat. La seva aproximació al problema és més materialista: “Els vells, que es morin, perquè mantenir-los costa massa calés.” Sens dubte, Ato creu que el diner públic està més ben emprat construint centrals nuclears com la de Fukushima, o noliejant vaixells que deixin els mars del món buits de tonyines, que es poden vendre molt cares i van bé per fer sashimi.

Òbviament, la idea no és nova. Tant se val que sembli cridanera o que recordi les idees nazis sobre l'aplicació de l'eutanàsia als discapacitats improductius. A l'univers imaginat pel ministre, la gent gran hauria de ser solidària i cometre seppuku –una forma de suïcidi una mica sanguinolenta, però d'eficàcia indubtable– mentre contempla com brilla la lluna sobre el mont Fuji i –si pot i disposa de la traducció– va recitant els versos de Vicent Andrés Estellés: “Si ve la mort/ amb peu coix / d'os romput / em trobarà assegut en el llit / lleuger, a bord d'un incògnit taüt / retrobaré la plenitud; l'oblit / mai no es sabrà qui sóc / qui m'ha parit / mai no es sabrà de quin lloc he vingut.”