Opinió

Guinjoan íntim, íntim Guinjoan

És un retaule complet de la seva infantesa, adolescència i primera joventut

M'arriba notícia de la fes­tassa que hi hagué fa uns dies a Riu­doms (Baix Camp), per pre­sen­tar el lli­bre biogràfic Joan Guin­joan, íntim. Les arrels del com­po­si­tor riu­do­menc, del qual són autors Anton Marc Caparó Pujol i Maria Eugènia Perea Vir­gili, i que ha edi­tat el Cen­tre d'Estu­dis Riu­do­mencs Arnau de Palo­mar, que ja acu­mula, amb aquest, 27 volums publi­cats, tots dedi­cats a inves­ti­gar, man­te­nir i difon­dre la memòria d'aquest tros de terra del Camp de Tar­ra­gona.

Rebo el lli­bre (els autors, que no tinc el gust de conèixer, saben, però, que sóc amic d'anys i panys de Guin­joan), el lle­geixo i em retrobo –gràcies a la fra­se­o­lo­gia guin­jo­a­ni­ana admi­ra­ble­ment trans­crita pels biògrafs, com era el seu propòsit– amb la gràcia i l'airo­si­tat lingüísti­ques amb què m'obse­quiava, des de lla­vors i fins ara mateix, el músic i com­po­si­tor quan el vaig conèixer, l'estiu del 1971 (a punt d'ajus­tar els seus 40 anys), a la redacció del Dia­rio de Bar­ce­lona, on ell exer­cia la crítica musi­cal, i en les nos­tres pas­se­ja­des sor­tint del Palau de la Música, quan em con­tava, jus­ta­ment, mol­tes de les coses que en aquest lli­bre es recu­pe­ren per al gran públic, començant pels fami­li­ars i amics del poble i la comarca que encara que­den i per la ger­nació d'amics i segui­dors que féu imme­di­a­ta­ment després de tras­lla­dar-se a la capi­tal, a finals del 1952, per començar-hi una vida com­ple­ta­ment dedi­cada a la música, després d'una pri­mera part –des del 1931, quan va néixer, fins a l'any que marxà del poble– abo­cada també per com­plet a la feina pagesa fami­liar.

Aquest volum –que té el suport de la Dipu­tació de Tar­ra­gona, l'Ajun­ta­ment de Riu­doms i l'Ins­ti­tut Ramon Mun­ta­ner, i que repro­du­eix a la por­tada un detall de la par­ti­tura La Rosa dels Vents, can­tata com­posta el 1971– és un retaule com­plet (fotogràfic, docu­men­tal i dia­lo­gat) de la infan­tesa, ado­lescència i pri­mera joven­tut, total­ment lli­gada al poble, del noi Guin­joan, entre­ma­liat, viu, inquiet, llau­ra­dor entre ave­lla­ners i cap­tu­rat ja pels sorolls (que va incor­po­rar a la seva música) que des­pre­nia la rea­li­tat de la terra, dels tor­rents d'aigua enfu­ris­mada, dels ani­ma­lons, el cel i el mar.

Era el Guin­joan en estat d'èxtasi cam­pe­rol, sense saber-ho. Aquest lli­bre ens ho explica, com cap altre dels dedi­cats a ell, gràcies, repe­teixo, a la intuïció d'aquests dos joves riu­do­mencs (pai­sans, per tant, del com­po­si­tor), que van veure amb molt d'encert, el 2010, quan començaren a dia­lo­gar llar­ga­ment a Bar­ce­lona amb el bio­gra­fiat, que calia res­ca­tar la pre­història popu­lar, rural i entra­nya­ble de la història poste­rior –urbana, acadèmica, viat­gera i cre­a­tiva– més cone­guda de qui és con­si­de­rat un dels grans com­po­si­tors euro­peus des de la segona mei­tat del segle XX.

Tot això em satisfà molt, perquè sé, també de pri­mera mà, el que li costà arri­bar a ser el que avui ja tot­hom (i més encara qui sap com van les coses en aquest món) reco­neix. El músic sem­pre ha remar­cat –i en aques­tes pàgines es des­taca més d'una vegada– que la tena­ci­tat i l'aus­te­ri­tat amb què ha hagut d'actuar i viure per poder fer rea­li­tat el seu somni musi­cal li vénen de la terra, que el va pro­veir d'aquest caràcter bata­lla­dor, però també d'una huma­ni­tat plena de fran­quesa, bon humor i sen­tit comú admi­ra­bles.

Amb poca gent com amb Guin­joan he rigut tan a gust a l'hora d'escol­tar-lo: tant és que expli­qui un acu­dit com que conti les coses que li pas­sen, que sem­pre tenen un ressò del sur­re­a­lisme agrari vis­cut a Riu­doms. El lli­bre publi­cat en honor seu en va ple (de la vida fami­liar al mas a la vida social i reli­gi­osa, de la Guerra Civil als ini­cis musi­cals a Reus i, en fi, del fes­teig amb la que seria la seva esposa, Moni­que Gis­pert, el seu àngel tute­lar, filla també d'un home d'art riu­do­menc, als seus pri­mers temps de Bar­ce­lona i París) i, tant com la bio­gra­fia d'un artista, és el retrat d'una època en els seus diver­sos estrats geogràfics: del poble menut a les grans capi­tals.

Aquest poble menut –que ja no ho és tant com fa 60 anys– haurà tin­gut el pri­vi­legi d'haver-hi vist néixer –a més de Gaudí i del Beat Bona­ven­tura– aquest Home­not que porta un verb car­re­gat d'ave­lla­nes i que, entre els pre­mis i dis­tin­ci­ons que té, pot­ser ja només li falta entrar sota pal·li a la cate­dral de Tar­ra­gona. No m'ho per­dria per res del món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.