Els ‘felputs' rojos

He aca­bat de lle­gir Vic­tus, d'Albert Sánchez Piñol. Mal­grat el ritme de pel·lícula que té la novel·la m'he atu­rat diver­ses vega­des pel dolor que em cau­sava, no en veure les mal­ves­tats de l'exèrcit fran­co­cas­tellà, sinó les nos­tres feble­ses. Les traïcions i la incom­petència d'alguns sec­tors de les capes diri­gents cata­la­nes, la malap­tesa en la direcció del con­flicte i com a reacció l'arrau­xa­ment (molt heroic, però poc efi­ci­ent) d'algu­nes ini­ci­a­ti­ves popu­lars.

Els ‘fel­puts' rojos és el nom que dóna Sánchez Piñol als com­po­nents de l'oli­gar­quia cata­lana en la novel·la (des­co­nec si s'ano­me­na­ven així en la rea­li­tat els mem­bres de la Gene­ra­li­tat, repre­sen­tant el terç noble, l'eclesiàstic i el burgès). Doncs bé, m'ha fet pen­sar tant en ara! Hi ha un paràgraf on Vic­tus ens posa el dit a la nafra: “Heus aquí el nos­tre pit­jor defecte. No saber el que volíem, més enllà de recrear-nos en el reducte d'allò petit. Això no, allò tam­poc. Ni França, ni Espa­nya, però incapaços de cons­truir un edi­fici polític propi. Ni resig­nats al nos­tre destí, ni dis­po­sats a can­viar-lo.(...) Les nos­tres clas­ses diri­gents, en par­ti­cu­lar, eren el com­ble de la inde­cisió crònica, sem­pre a mig camí entre el ser­vi­lisme i la resistència.”

Aques­tes set­ma­nes hem vis­cut un epi­sodi d'inde­cisió en una part de les elits econòmiques a les quals l'acord CiU-ERC no agrada pel paper d'ERC i el gir a l'esquerra i sobi­ra­nista que s'ha impul­sat. La temp­tació de con­ver­tir un acte d'impuls empre­sa­rial en un míting con­tra el pro­grama de coa­lició ava­lat per una ampla majo­ria par­la­mentària era evi­dent només relle­gint algu­nes entre­vis­tes a alguns pro­homs i els pro­nun­ci­a­ments d'alguns cer­cles empre­sa­ri­als con­ser­va­dors. Sem­bla con­tra­dic­tori que la demanda d'inno­vació que és intrínseca en una empresa del món pro­duc­tiu no es tras­lladi al camp polític on pre­do­mi­nen acti­tuds contràries als can­vis, i ja no diguem d'Estat. Per altra part, en uns dies on la podri­dura de la cor­rupció, com deia FT, ha arri­bat a totes les ins­ti­tu­ci­ons, es troba a fal­tar una repro­vació seguida d'expulsió per part de la gran patro­nal de les empre­ses impu­ta­des com a cor­rup­to­res.

Aquells ‘fel­puts' rojos de Vic­tus són ara empre­sa­ris vin­cu­lats als grans oli­go­po­lis de ser­veis expúblics que tenen en Cata­lu­nya el millor mer­cat cap­tiu de la Península; els empre­sa­ris que s'han apro­fi­tat del dèficit d'inversió pública esta­tal a Cata­lu­nya en camps com ara l'esco­lar, el sani­tari i el viari. Empre­sa­ris que només tenen el mer­cat a Espa­nya i no tenen capa­ci­tat d'inter­na­ci­o­na­lit­zar-se. Però també clas­ses sub­al­ter­nes de pro­cedència obrera però que tenen el seu ascen­sor social en l'apa­rell burocràtic de l'Estat o dels par­tits espa­nyols, o dels ajun­ta­ments i dipu­ta­ci­ons depen­dents de l'Estat. Aquí tenim una pos­si­ble radi­o­gra­fia dels nos­tres fel­puts rojos.

Tot i que mai és blanc o negre. I tro­bem gent que mal­grat que els seus interes­sos de classe els posa­ria a la banda de l'assi­mi­la­ci­o­nisme espa­nyo­lista, estan on toca, al cos­tat de la volun­tat popu­lar majo­ritària pel procés d'eman­ci­pació. I al revés, gent que pels seus interes­sos econòmics i soci­als els toca­ria ser uns abran­dats sobi­ra­nis­tes i per pre­ju­di­cis polítics, ideològics o sen­ti­men­tals fan el joc a l'oli­gar­quia espa­nyola i als nos­tres fel­puts rojos.

Només cal espe­rar que de les lliçons de la història n'apren­guem tant els sec­tors del poder econòmic com les clas­ses popu­lars. Estem en un tom­bant històric, en una crisi per­fecta de model social, de model democràtic i d'estat. No neces­si­tem gent que con­fa­buli con­tra els can­vis que necessària­ment han de venir en bene­fici de la majo­ria. Neces­si­tem comp­tar amb un bloc social pel canvi on espe­rem que s'incor­po­rin les ments més lúcides dels nos­tres actu­als fel­puts rojos.