Ni els mots ni el rots

Estic pensant ara mateix en un epitafi que no he oblidat mai. El vaig llegir en un parc temàtic de La Florida, dedicat exclusivament a les làpides. Un cementiri sense morts, però en honor dels morts. No sabria dir quantes làpides hi havia, ni quants epitafis vaig llegir. Però aquest que transcric els superava tots: “Ja us ho deia que no em trobava bé!” Pobre home, vaig pensar, sense poder contenir el riure. Quina desgràcia més gran, la seva! I vinga riure. Sabeu per què? Perquè resumeix perfectament la nostra tragèdia. Una tragèdia que avui és més actual que quan vaig llegir el trist i genial epitafi. No crec que es puguin dir més coses amb tan poques paraules: “Ja us ho deia que no em trobava bé!”

Si en fa de temps que sabíem que en els partits polítics hi feia niu la corrupció. I hem anat esperant i esperant. Fent veure que no ho sabíem. Fins que, finalment, ha explotat la bomba fètida. Just quan el partit amb més casos de corrupció governa la nació. No m'estranyaria que naufragués abans de salpar. No seria el primer cas. N'he conegut uns quants. El vaixell s'esfondra, però la tripulació se salva. És l'avantatge que té naufragar en el port. Tenia ganes que es destapés aquest serial, però hauria preferit que no fos ara. Per una raó molt senzilla: enguany és l'any destinat a honorar la memòria de Salvador Espriu, l'últim poeta-profeta d'una llarga nissaga. L'home que va viure per salvar-nos els mots. I m'entristeix que l'ofrena floral sigui un contenidor de deixalles, que empudeguen l'aire. Penso que si aixequés el cap, es penediria d'haver salvat els mots. Diria: “Hauria sigut millor, tal com està el panorama, que hagués salvat els rots en lloc dels mots. No entenc que algú pugui viure respirant aquesta mala olor. Heu d'expulsar, com sigui, els gasos que heu inhalat per la boca i que se us podreixen a l'estómac. No veieu que això no és bo per a la salut?” La salut era una de les seves preocupacions principals. Tenia fama d'hipocondríac. Era primmirat en tot. La salut pública era tan important o més, que la seva, que ja és dir. Mal homenatge per a un poeta tan pulcre. Però, com que això ja no té remei, com a mínim que ens serveixi de revulsiu. Dels corruptes o imputats com a tals, que la justícia faci el que ha de fer. Però, per la nostra part, no permetem, sota cap concepte, que es digui que la culpa és del sistema. Mentida podrida, que ja s'ha dit. Des de quan la democràcia fa demòcrates? Des de mai. Són els demòcrates que la fan i la mantenen. El sistema és bo. No el menys dolent dels sistemes, sinó el millor possible. I el pitjor que ens podria passar és posar-ho en dubte. Recordeu l'epitafi: “Ja us ho deia que no em trobava bé!”

Trist homenatge per a un home com l'Espriu. L'imagino exclamant en veu alta: “Com m'agradaria allunyar-me nord enllà!” Tan cansat estava de la seva pobra, vella, bruta i dissortada pàtria! I a veure qui seria el valent que li diria que s'ho tragués del cap: nord enllà és com aquí. No és que no hi hagi nord, és que el nord que ell buscava es troba al sud. La gent neta, sàvia, desvetllada i feliç, que ell somiava no es troba ni enllà ni ençà. Impossible trobar-la a la vella Europa. Només cal veure que els estats amb més lleis són els més corruptes. I no deu ser per manca de temples. Són els països més religiosos, els més fidels al papa. L'Europa de les catedrals, amb tots els seus atributs, ha deixat de ser imprescindible per al benestar de la humanitat. Va tenir l'oportunitat de reformar-se, i és tan orgullosa, que no l'aprofità. La corrupció política i moral s'han aplegat al país que passa per ser un dels més catòlics del món. I és una cova de lladres. Des de la primera visita del papa Wojtila fins avui, hem anat de mal en pitjor. Servim dos amos a la vegada. Donem a Déu el que és del cèsar. I tractem el papa com el cèsar. No som capaços de veure que, subordinar els interessos polítics generals als particulars dels partits, és igual de corrupte que subordinar el bé comú al bé de l'Església. Una Església que no és l'Església dels pobres, que volia el papa del Concili. La dels pobres és a l'Amèrica Llatina, aquella terra que vam evangelitzar amb la creu i l'espasa. Ves per on, els indígenes de l'Amazònia, amb un sol bisbe n'han fet prou. Un de sol, però amb el magisteri de l'Evangeli. Allà és el nord que l'Espriu anhelava. Aquella gent no té res, i ho posseeix tot. Al revés que nosaltres, que, després de posseir-ho tot, no tenim res. Ni els mots ni els rots.