Caldrà fer front als obstacles

Dos mesos després del 25-N, o de les elec­ci­ons par­la­mentàries, en les quals el poble català va refer­mar la volun­tat expres­sada en la magna mani­fes­tació de la Diada, obser­vem polítics (també par­tits), grups mediàtics, agru­pa­ci­ons empre­sa­ri­als i més d'un lobby d'interes­sos opacs que, amb gran cinisme i manca d'ètica democràtica, pre­te­nen obviar a la volun­tat popu­lar, amb la intenció de fer fra­cas­sar el procés sobi­ra­nista. Alguns per­ta­nyen al par­tit més des­pres­ti­giat i amb més pre­sump­tes cor­rup­tes d'Europa (cas Gürtel, Bárce­nas, etcètera), que tot i així tenen la poca ver­go­nya de seguir en el govern, per­ju­di­cant els ciu­ta­dans i impo­sant lleis que afa­vo­rei­xen uns interes­sos obs­curs (tot al revés del que havien promès en cam­pa­nya elec­to­ral). Els del mateix par­tit a casa nos­tra, tot i els pocs escons i el tota­li­ta­risme dels seus core­li­gi­o­na­ris, ens volen donar lliçons de democràcia i fer-nos creure, hipòcri­ta­ment, que ens cal estar units a Espa­nya... Deu ser perquè puguin seguir espo­li­ant-nos (?).

No cal dir que A aquests seg­ments de la soci­e­tat, polítics o no, els és ren­di­ble adhe­rir-se al naci­o­na­lisme espa­nyol de dre­tes o d'esquer­res i s'acu­llen a la lega­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal, més que a la legi­ti­mi­tat democràtica (la que recau, només, a la volun­tat majo­ritària de la ciu­ta­da­nia), la qual el 25-N pas­sat va expres­sar voler exer­cir el dret a deci­dir el futur dels cata­lans. El naci­o­na­lisme hispànic, però, evi­den­cia que és con­trari que altres naci­o­na­lis­mes puguin con­tra­dir el que dicta la metròpoli i, menys, que pre­ten­guin exer­cir drets als quals ells són con­tra­ris. La res­posta del govern de l'altiplà cas­tellà no s'ha fet espe­rar: recur­sos con­tra tot al Cons­ti­tu­ci­o­nal, asfíxia finan­cera, ofen­siva con­tra la llen­gua i la cul­tura i apli­cació de lleis que posin fi a la nos­tra auto­no­mia econòmica, per així minar la nos­tra volun­tat sobi­ra­nista. Aquest és el “tracte afa­ble” amb què pen­sen man­te­nir-nos sot­me­sos a les seves dèspo­tes arbi­tra­ri­e­tats.

Si bé l'agres­si­vi­tat del cen­tre penin­su­lar està ten­dint a nivells pre­de­mocràtics, també pre­o­cupa, i molt, la crisi interna en alguns par­tits dels ano­me­nats de tra­dició cata­la­nista. Tot i que la del PSC estava can­tada des que Pere Navarro, rene­gant del cata­la­nisme fun­da­ci­o­nal del par­tit, es con­ver­tia en sub­al­tern de la molt ambi­ci­osa i espa­nyo­lista Chacón, la crisi es va visu­a­lit­zar en la sessió del Par­la­ment del 23 de gener pas­sat, quan 5 dels 20 dipu­tats van deso­beir les direc­trius del PSOE, que els exi­gia estricta fide­li­tat a la lega­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal (mal­grat tole­rar-los que seguei­xin rei­vin­di­cant el fede­ra­lisme, perquè és cons­ci­ent que la lega­li­tat el matarà abans de néixer...). La d'Unió, mal­grat els esforços per dis­si­mu­lar-la, és la més pre­o­cu­pant, per les contínues dis­crepàncies i pro­vo­ca­ci­ons del seu líder, en Duran i Lleida.

Les seves crítiques al procés sobi­ra­nista són una des­lle­ial­tat a CiU i al poble de Cata­lu­nya, que reque­rei­xen una diàfana cla­ri­fi­cació, car hom es pre­gunta si la con­tro­ver­tida acti­tud té quel­com a veure amb els interes­sos del lobby finan­cer (La Caixa) i l'empre­sa­rial (Foment), con­tra­ris al procés sobi­ra­nista. A Josep Antoni Duran i Lleida no se li recri­mina que no sigui inde­pen­den­tista, sinó que faci ús del seu poder dins de CiU tot esgri­mint un estratègic con­fe­de­ra­lisme (més mort que el fede­ra­lisme) per fer fra­cas­sar el dret a deci­dir. Con­vergència haurà de posar fi a aquesta hipòcrita acti­tud, car el més pre­o­cu­pant no és que esti­gui per­ju­di­cant CiU (el casos de cor­rup­tela, Palle­rols i d'altres, i el dar­rer baròmetre d'intenció de vot, que indi­quen una pèrdua de 8/10 escons, en són una prova), sinó que a la ciu­ta­da­nia la negui­teja que l'esmen­tada acti­tud podria mal­me­tre la volun­tat sobi­ra­nista dels cata­lans i cata­la­nes, cosa que seria imper­do­na­ble i molt més si fóra per la irres­pon­sa­bi­li­tat d'un polític que fa osten­tació de ser cata­la­nista.