Tot està podrit?

Fa pocs dies un amic em deia que tot està podrit. Hi havia un tel de resignació i desesperació en les seves paraules. El mateix que es podria detectar en la gran majoria de ciutadans, fastiguejats de tanta corrupció. Però amb matisos, perquè la gent del carrer, aquells que només agafen protagonisme polític quan s' acosten a les urnes, a més, n'està tipa, farta, cabrejada i molt però que molt emprenyada. Per tant, és urgent prendre mesures que restaurin la confiança abans no sigui massa tard. En circumstàncies tan extremes com les actuals, hi pot haver la temptació de multiplicar la gesticulació, intentar abordar-ho tot de cop i esperar que el temporal amaini. És allò del Gatopardo, si volem que tot continuï com fins ara, cal que tot canviï. Però aquesta vegada no ens ho empassarem. La regeneració política és urgent, però les mesures que s'han de plantejar per fer-la possible han de ser creïbles. És insòlit, per exemple, que en aquest moment del debat els partits, en lloc de llançar-se els plats pel cap enrocats en un absurd “i tu més”, no s'hagin posat d'acord per fer una reforma a fons del seu finançament. S' ha demostrat a bastament que bona part dels casos de corrupció tenen les seves arrels en l'opacitat amb què es financen les formacions polítiques. Les donacions de diners per sota de la taula que mai se sap d'on venen ni quin objectiu tenen fan molta ferum. Perquè només un nen de teta i caca es pot creure que algú dóna enormes quantitats d'euros a canvi de res. Però posats a ser crèduls, si fos així, quin sentit té amagar el donant i la quantitat? Als EUA, els candidats també reben diners d'empreses, particulars i institucions per finançar les seves campanyes. Però la diferència és que se sap qui és el donant i la quantitat que lliura. Per tant, la possibilitat de fer un seguiment de les hipotètiques decisions favorables als seus mecenes que el polític adopti un cop elegit, és més fàcil. No és la pedra filosofal, ni la solució màgica, però sempre serà millor que procrastinar. com fins ara.