El procés

Vivim amb la soga al coll. No ben bé com el gene­ral Prim, però gai­rebé. Vivim esca­nyats i això no remunta; és clar que, si tota la con­tri­bució ciu­ta­dana se'n va per l'aigüera dels sobres, sobre­sous, i comis­si­ons, ja em direu! La nos­tra con­tri­bució a qua­drar les xifres del dèficit amb reta­lla­des sala­ri­als, expe­di­ents de regu­lació d'ocu­pació i apri­ma­ment del sec­tor públic és com aga­far aigua a mar amb un cis­tell de vímet. A més de l'espoli con­ti­nuat, sos­tin­gut i chu­le­ado dels pres­su­pos­tos de l'Estat envers Cata­lu­nya, encara som enzes doble­ment, perquè qui pot ficar la mà al calaix a costa nos­tra ho fa. I aquí sí que no hi ha prin­cipi de sub­si­di­a­ri­e­tat que val­gui: tots són pops! Ja poden córrer ja a fer decàlegs i actes de con­trició, que, al final de festa, el con­feti i els bri­oi­xos els paga­rem nosal­tres. Amb aug­ment d'impos­tos o amb con­tenció de des­pesa, però aquí s'ha cap­gi­rat la dita popu­lar i resulta que els que paguem no manem! Si és que fins i tot els paguem les pel·lícules d'espies, les flors del gerro, i els micròfons ocults. Democràcia i lli­ber­tat, parau­les gas­ta­des, no només per anar a impo­sar el model occi­den­tal i a xuclar recur­sos a la resta del món, com denun­cia Mark Raven­hill a Dis­para/Agafa tre­sor/repe­teix, magis­tral­ment repre­sen­tat al Tea­tre Lliure sota la batuta de Josep M. Mes­tres. Democràcia i lli­ber­tat mal­ba­ra­ta­des en con­xor­xes i segui­ments, i no inver­ti­des a fer una soci­e­tat neta, crítica i culta. Fouché a la for­qui­lla, això han men­jat, i ens ho han fet empas­sar.

Hi ha qui diu que aquesta cas­cada de casos de pre­sumpta cor­rupció s'ha des­ta­pat per difi­cul­tar el procés de sobi­ra­nia que ha ini­ciat Cata­lu­nya. També hi ha qui creu que la neces­si­tat de fer neteja l'espe­rona. Ben­vin­gut sigui, doncs, el procés si també ser­veix per fer net aquí i de retruc allà, perquè aquell femer també el paguem.

No hem avançat gaire de Prim ençà, mes­tre de cons­pi­ra­dors. Ara algun forense insi­nua que el gene­ral Ser­rano el va esca­nyar men­tre ago­nit­zava. I que el duc de Mont­pen­sier hau­ria finançat l'atemp­tat. A Madrid, doncs, hono­ren en una avin­guda qui pos­si­ble­ment va liqui­dar un pri­mer minis­tre, el català de l'“o caixa o faixa”! Anem pagant.