Deu anys de Lehman Brothers

El dia 15 va fer deu anys de la fallida de Lehman Brothers, un banc fundat el 1850 i que amb el temps es va transformar en una companyia global. A partir d’aquell dia, es va evidenciar que moltes institucions financeres tenien en els seus balanços comptabilitzats com a hipoteques bones el que eren milers de milions en hipoteques fallides. La desconfiança es va fer sistèmica i els mercats es van col·lapsar.

A l’Estat espanyol i a Catalunya, l’efecte contagi de Lehman Brothers va venir per la desconfiança i el tancament dels mercats, i va fer esclatar la bombolla immobiliària i seguidament van descobrir fins a quin punt la gran majoria del sistema financer i els controladors estaven en mans d’irresponsables.

Va ser aleshores quan van quedar al descobert les greus irregularitats de molts executius de les caixes, dels seus consells d’administració i de tots els organismes de control estatals i de tota la classe política per haver contribuït per acció o omissió en aquest gravíssim despropòsit que ens va costar a tots els ciutadans milers de milions d’euros.

Per als catalans, aquesta crisi ha tingut un cost altíssim, i algun dia algú haurà d’investigar i posar en clar les responsabilitats i els noms dels responsables. Em resisteixo a deixar-ho passar suaument quan han enfonsat tot el nostre sistema de caixes –alguna de centenària–, construït al llarg de molts anys, per la cobdícia, l’avidesa i l’ambició de molts personatges inqualificables que els únics mèrits que tenien era ser d’un partit polític i gestionar una entitat financera amb el desvergonyiment d’un lladronici. Ho he dit moltes vegades i ho repeteixo: gestionar una entitat financera és molt difícil. I quan veia i sentia com parlaven molts d’aquests alts responsables, ja veia que el fracàs era totalment previsible. I és precisament aquest pronòstic –i els costos que ha tingut, que encara té i que tindrà per sempre més– el que hi posa més gravetat encara. El Banc d’Espanya va callar i consentir; la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV), també; les empreses de qualificació de riscos, també; les d’auditores, també; els responsables d’economia dels governs, també... I creguin-me: el fet que hi hagi tanta gent culpable d’omissió no vol dir que la gravetat de tot el que s’estava fent fos desconeguda. Tots ells tenien l’evidència puntual de tot i de la magnitud de la tragèdia que s’estava covant. Sabien perfectament que ens encaminàvem cap al precipici i no van frenar, tot i que tenien tots els instruments per fer-ho. Ni tan sols van avisar.

És l’època de l’Espanya va bien. De la gran corrupció. Del diner i l’enriquiment fàcils. De la gran especulació. Dels deliris de grandesa. De tot això, algú en va dir “el miracle espanyol”, i no van voler aturar aquesta roda infernal.

I deu anys després, què n’ha quedat, d’aquell miracle fallit? Doncs ens queda una gran ressaca. Milers de pimes han fet fallida, amb centenars de milers de treballadors a l’atur; empreses que eren viables, però que simplement no van resistir que aquestes entitats financeres dopades tallessin de cop tota mena de crèdit. Fins aleshores, totes les entitats estaven bolcades a atendre el sector de la construcció i la promoció, en detriment de la indústria, com molt sovint l’amic Joan Vila havia denunciat.

Hem perdut pràcticament tot el sistema financer de les caixes catalanes, que tenien una quota de mercat del 67% dels dipòsits. Un fet de tanta transcendència que dubto molt que, amb aquest potencial de les entitats catalanes, les dues entitats financeres que han traslladat la seu central ho haguessin fet.

I l’Estat espanyol fa deu anys tenia un endeutament del 30% del PIB, i ara ha assolit el 100%. Tenia superàvit en les pensions i avui tenim un dèficit de 19.000 milions d’euros, la qual cosa impedirà qualsevol millora i fa preveure retallades segures. I tenim un model de país insostenible i que només s’aguanta, en bona part, pel dèficit fiscal català.

És la gran ressaca que ens ha deixat la crisi, a més d’una feblesa severíssima per afrontar-ne una altra quan vingui, que vindrà.