L'apunt

LA GALERIA

L’Angelina i els morts

La mare cada dia comprova si surt a les necrològiques algun amic o conegut, i la veritat és que n’hi troba sovint

S’acosta el dia de les Ànimes. Tots devem tenir una manera d’ence­tar la lec­tura del diari, i ser­vi­dor –i per­do­nin– començo per les prima don­nas: abans en Pai­rolí i ara en Cuyàs. En canvi la meva mare ho fa per les necrològiques. Tan punt arre­plega El Punt, el posa dret amb el llom sobre la taula i, aguan­tant-lo amb els braços alçats, for­mi­gueja amb els dits de totes dues mans pas­sant pàgines a cegues, l’obre i sol encer­tar l’obi­tu­ari a la pri­mera. Fa, doncs, com prou gent que del periòdic els interessa sobre­tot les defun­ci­ons, par­ti­cu­lar­ment si són per­so­nes velles, i la mare té 91 anys. És així que cada dia com­prova si hi surt algun amic o cone­gut, i la veri­tat és que n’hi troba sovint. Sovint perquè con­serva bona memòria i perquè va tenir ocasió de conèixer molta gent en èpoques que, en gene­ral, les per­so­nes es movien poc i feien poques rela­ci­ons. Quan als anys qua­ranta de la post­guerra, proveïts del sal­con­duit i d’una bici­cleta, ado­les­cents com ella s’ana­ven tro­bant al camí ral cada matí tot diri­gint-se del poble a Figue­res per apren­dre algun ofici; al cap­tard en tor­na­ven. Gran balla­dora, de molt jove acu­dia a les fes­tes majors d’una dot­zena llarga de pobles i pas­sava els dos o tres dies a cases de parents o de rela­ci­ons fami­li­ars. De casada, els dijous recor­ria comerços i magat­zems de Figue­res per pro­veir la botiga fami­liar, i, amb el marit cas­tra­dor, reco­llia per­so­nal­ment o per telèfon encàrrecs de cases i masos de la comarca sobre goda­lla­des recents que calia aten­dre. És així que durant dècades va acu­mu­lar conei­xen­ces i amis­tats; i, allò que passa, van ser-li ponts per a saber de més per­so­nes i de les seves famílies, rela­ci­ons, matri­mo­nis, fills, tre­balls, llocs de residència... Ara que va recor­rent l’últim tram que li queda del seu segle, les necrològiques la posen al dia. En pri­mer lloc i sense ulle­res repassa les esque­les de qua­tre i de sis mòduls, els dels tras­pas­sos més visi­bles i, després i amb les ulle­res posa­des, res­se­gueix l’alfa­bet dels pobles. Si té algú a prop quan lle­geix, inter­mi­tent­ment exclama: Mira, amb aquest hi havia ballat! O: Fixa’t, pobra, érem ami­gues de quan anàvem a cosir! O: Aquesta era cunyada del cosí segon de la tia de... Li envejo que entomi la mort d’amics i cone­guts com un fet cor­rent, que no deixa de ser un recor­da­tori de la pròpia, que a vega­des s’hi refe­reix sense esca­ra­falls com el que ine­luc­ta­ble­ment ha de pas­sar. Coqueta com és, i com diu el Nobel Tho­mas S. Eliot, només en podria témer que després ningú no notés la seva absència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.