Ningú defensa el castellà

El cas­tellà no té qui el defensi a l’Estat. Ja és gros, però no hem sen­tit cap par­tit, ni els més ran­cis, alçar la veu al Congrés, ara que ha d’apro­var la llei de l’audi­o­vi­sual, exi­gint-ne una presència mínima a les pla­ta­for­mes tele­vi­si­ves. Ningú, de fet, tam­poc ha recla­mat mai el cas­tellà al cinema, o que s’hi eti­que­tin els pro­duc­tes, o que s’hi facin els judi­cis i sentències. Deu ser, diguin-me pers­picaç, que no cal. Que el mer­cat, els fets con­su­mats, les lleis vigents, totes les dinàmiques soci­o­e­conòmiques... ja ho asse­gu­ren de facto, ara i fa segles, sovint a costa de moles­tes “llengües coo­fi­ci­als” com el català, que, és clar, ningú con­si­dera espa­nyola. Si no, ja sor­ti­ria d’ells pro­te­gir-lo per igua­lar-les i no els ho hau­rien d’esti­rar en una nego­ci­ació política. Ja és gros, sí.