La vida és un bucle comú, no exclusiu

La poesia i la narrativa, entre altres gèneres, sempre s’han nodrit de les experiències de l’autor/a, en més o menys mesura, de vegades a cara descoberta, com dedicar un poemari a una filla morta, altres de manera més subtil, aprofitant l’essència, no l’anècdota, convertint el jo en un plural universal. A banda hi ha títols de testimoniatge, que no enganyen ni pretenen passar per literatura. D’uns quants anys cap aquí, però, cada cop hi ha més obres en què, amb uns mínims de ficció, els autors i autores ens expliquen els seus problemes –malalties, divorcis, assetjaments, maternitats, morts properes, addiccions...– de manera massa fidel. El que importa no és el discurs que construeixen partint del que els ha passat, és que els ha passat a ells. Buf.