Espais naturals i incivisme

Hem cons­truït un país de ciment i asfalt i de mica en mica hem anat arra­co­nant els page­sos i el pai­satge natu­ral. No hi ha hagut –almenys fins ara– un pro­jecte a llarg ter­mini –i efec­tiu– que pre­veiés una Cata­lu­nya equi­li­brada en això de la con­ser­vació de l’entorn i el desen­vo­lu­pa­ment urbanístic i d’infra­es­truc­tu­res. El resul­tat és una empas­ti­fada monu­men­tal sobre la qual apli­quem pedaços d’herba, una mena de jar­di­nets entre tot­xa­nes a usar els dies de festa. En diem espais natu­rals pro­te­gits i els hauríem de trac­tar com un tre­sor perquè comen­cen a ser relíquies. Ho fem, de mimar-los? I ara! A pesar de la llei –i les mul­tes–, molta gent els tracta a coces. No ens podem estra­nyar ni quei­xar de tro­bar-hi bar­re­res. Ens les hem gua­nyat.