La por em deixava sense el rostit

Per Setmana Santa, ara ens podem fotre un pet de riure al Còmic, anar al cinema i participar en un asado argentí sense perdre el dret de tenir un raconet de Cel. Això és així perquè aquells que tenien en exclusiva l’administració de l’autoritat moral ja no la tenen. Amb quatre cullerades d’empatia, dues d’ironia i un raig de sentit de l’humor, he mig entès moltes actituds d’abans, ara rebutjables. Retrec a aquells inquisidors, però, el seu argumentari esquifit. Foscor, música clàssica com a càstig, silenci tenebrós. Generaven por. Por del càstig, por de l’infern, por del pecat. Als anys setanta, els meus pares, poc de missa per dir-ho fi, recorrien aquests dies al bacallà i als ous en lloc del rostit que em feia tan feliç. Era per por, i això no ho perdono.