D’aquelles neus, aquestes allaus

En plena onada de calor ve de gust par­lar d’ins­tants con­ge­lats i allaus poste­ri­ors, tot i que sigui de lli­bres. El con­fi­na­ment va con­ge­lar el món. Als que els agrada escriure ho van apro­fi­tar i en l’últim any s’han gene­rat for­tes neva­des de lle­tra que les edi­to­ri­als han ento­mat com han pogut, dei­xant dese­nes i dese­nes d’ori­gi­nals desa­te­sos per falta de per­so­nal, de mer­cat..., de sen­tit. No tot és vàlid. Si ens posem una mica estric­tes, ni tan sols ho seria del que es publica. S’ha pre­sen­tat un pla naci­o­nal per fomen­tar el lli­bre i la lec­tura. Fantàstic. Però quan, com a pro­fes­si­o­nal, comen­ces a reme­nar llis­tes de nove­tats edi­to­ri­als per a la tar­dor i t’ado­nes de l’allau de lli­bres que hi haurà, et plan­te­ges fins on i fins quan resis­ti­ran les cos­tu­res del sis­tema.