En daixonses de can dallonses

Podria sig­nar aquest Apunt com en Jordi de Cos­ta­be­lla, perquè casa meva, al 73 del car­rer de Sant Cristòfor d’Olot, era can Cos­ta­be­lla. I ho era perquè la família del pare de la cosina del meu pare eren maso­vers de Can Cos­ta­be­lla de Sant Aniol de Fines­tres. Les dues famílies vivíem jun­tes, al 73. Per­do­nin, tot això ve a tomb perquè en Robert Bayer i en Santi Soler aca­ben de publi­car Els masos de Tor­tellà, un ver­ta­der dic­ci­o­nari d’aquests habi­tat­ges. De fet, aquests atles hau­rien de ser nor­ma­tius. Saber qui ha vis­cut allà on vius o que en un espai hi havia hagut can No-sé-qui és un patri­moni per pre­ser­var. En el meu cas, el 73 es va ender­ro­car perquè hi passés l’avin­guda Sant Jordi, i s’anirà esvaint en la memòria dels qui vin­guin.