El vell país de Dominique Lapierre

Molt abans de John Grisham, Ken Follett o Noah Gordon, a cada casa hi havia alguna obra de Dominique Lapierre, sol o en coautoria amb Larry Collins, que tenia un nom ben a propòsit per donar al tresillo un irresistible toc cosmopolita. Al costat del metafísic Juan Salvador Gaviota, l’enciclopèdia Monitor i El libro de la vida sexual del doctor López-Ibor, que van fullejar d’amagat tots els adolescents dels setanta, les pseudoficcions de Lapierre tenien alguna cosa de reportatge d’actualitat sense ser-ho de cap manera, amb l’atenuant que de fet només aspiraven a pintar l’ocupació nazi o la pobresa a l’Índia amb el to llampant de l’èpica i la redempció. Amb ell mor una època, però la seva mentalitat (Occident sempre té raó, fins i tot quan s’emociona) segueix tristament viva.