Quina gran sort, poder ser bilingüe!

La plas­ti­ci­tat del cer­vell millora quan par­les idi­o­mes; en aquest sen­tit, els cata­lans som ter­ri­ble­ment afor­tu­nats de ser bilingües i poder pas­sar del català al cas­tellà de manera indis­tinta, en tenir-los tots dos inte­grats. I ja no diguem si se’n par­len més. Aquest és un valor excep­ci­o­nal i encara més trac­tant-se de dues llengües mera­ve­llo­ses; de fet, com totes. És un fet empíric. Una altra cosa és quan les llengües han estat o són ins­tru­men­ta­lit­za­des pels naci­o­na­lis­mes com a armes polítiques. Una cosa és caure en la diglòssia –quan a una llen­gua s’hi dona més pres­tigi o poder sobre l’altra– i una altra, la defensa d’una edu­cació bilingüe que faci esti­mar les llengües com el que són: la més gran revo­lució humana de tots els temps.