El suïcidi de Sallent és el nostre fracàs

No deixo de pen­sar en la mort de l’ado­les­cent que es va llençar pel balcó a Sallent de la mà de la seva ger­mana bes­sona. En el seu enter­ra­ment, la mare va dir que el nom d’Alana l’hi havia posat ella i el d’Ivan l’havia esco­llit ell, però que això ja no impor­tava, que ara que ja no hi és per a ella és “un àngel”. Jo no sé si era un àngel, perquè no n’he cone­gut cap. El que sí que era és una per­sona. Una per­sona que patia. I molt. I hi deu haver cul­pa­bles més direc­tes que d’altres del seu pati­ment, això segur. Però de res­pon­sa­bles en som tots. Ja fa anys que sociòlegs, antropòlegs i psicòlegs aler­ten del males­tar crei­xent dels joves. Els polítics anun­cien acci­ons i pro­to­cols però reta­llen en mes­tres i met­ges. El suïcidi de Sallent ens col­peja perquè és el reflex d’una soci­e­tat malalta. És el nos­tre fracàs.