Protocols

Pot­ser és una sen­sació meva, però dar­re­ra­ment sento molt la paraula pro­to­col quan es parla de temes sen­si­bles com poden ser els casos d’asset­ja­ment, ja sigui en una escola, un ins­ti­tut o una uni­ver­si­tat. Crec que això posa de mani­fest que s’ha fet una feina per trac­tar aques­tes situ­a­ci­ons, però dubto força de l’eficàcia perquè sem­bla que no s’actuï, almenys en tots els casos, amb decisió i agi­li­tat. No poso en dubte ni la feina ni la bona volun­tat de les per­so­nes que trac­ten aquests temes, repe­teixo, sen­si­bles. Però calen més recur­sos perquè tot sigui més ràpid, perquè les vícti­mes se sen­tin acom­pa­nya­des i tro­bin una res­posta. Com sem­pre en temes soci­als, no és sufi­ci­ent una nova mirada. També es neces­si­ten més recur­sos.