Les malalties més oblidades

Ningú escull estar malalt, però tot­hom sap que, posats a triar, més val tenir alguna cosa amb nom i cognoms, amb molts exem­ples al món, amb docu­men­tació, anàlisis, trac­ta­ments, alter­na­ti­ves i espe­rança. Quan el diagnòstic ve acom­pa­nyat de fra­ses com “El que li passa no està estu­diat, anem per­duts” o “Només n’hi ha deu casos al món”, es pren consciència, des del minut zero, que el camí serà molt com­pli­cat. I és frus­trant saber que no ho seria tant si es comptés amb els matei­xos recur­sos que es des­ti­nen a altres pato­lo­gies. És per això que anun­cis com els d’ahir d’Astra­Ze­neca, que ha avançat que con­trac­tarà 1.000 per­so­nes a Bar­ce­lona única­ment per pro­gres­sar en la recerca de fàrmacs per trac­tar malal­ties mino­ritàries, és un gran tri­omf col·lec­tiu. Llàstima que anem tardíssim.