L’amor al país no finança l’amor a l’art

De tant en tant, em trucaven d’un grup editorial i em demanaven que contribuís amb una quota anual a “fer país”. És la mateixa empresa que edita uns llibres d’art esplèndids, amb estoig i tot, que m’he de conformar a mirar de l’aparador estant perquè només se’ls poden permetre la mena de gent que mai no han hagut de pagar res a terminis. Ni tan sols un donatiu patriòtic. Fa temps que ja no em truquen, des que vaig objectar l’estranya paradoxa de finançar unes obres a les quals no tindria accés. El proselitisme és una cosa tan trista... Però en un país com el nostre, que no acaba mai de “fer-se”, potser és l’única via de patrocini possible. Ahir em vaig comprar un llibre d’art il·lustrat, 800 pàgines molt ben editades. M’ha costat 35 euros. És en castellà.