Millor viure, que reviure

Tenia 17 anys quan vaig anar al primer Canet Rock, un espai de llibertat i bona música, abans de la Transició d'Adolfo Suárez. Més encara, aquell estiu va ser el darrer que va gaudir Franco. Per això és fàcil caure en nostàlgies. Els organitzadors també hi podien caure, però són prou hàbils per saber que l'èxit d'aquella iniciativa es basava en la joventut. En el contacte, en passar una nit plegats, en la disbauxa, en la complicitat generacional i amb la música. “Dotze hores de música i follia”, es deia, amb l'intent d'evocar els “Tres dies de pau i amor”, de Woodstock. Ha estat un encert que el cartell no faci una revisió geriàtrica dels concerts dels anys setanta. Però tot i així, hi aniré, però amb perruca perquè no em reconegui la meva filla.