Del violí a la tenora

Abans de la tenora, va ser el violí. Sonava estrident. Psicodèlicament estrident. Tot i que el hippisme començava a anar a la baixa als països d'origen que optaven pel glam, aquí n'érem molt, de hippies. La Dharma, que encara no era Companyia Elèctrica, també n'era molt. Un esperit que semblava diluir-se en ètica i estètica, però que després de quaranta anys llargs encara és prou viu i vigent, com encara ho demostren. Aquell primer cop que els vaig veure, l'any 73 o 74, va ser a Ràdio Barcelona, al Trotadiscos session d'Àngel Casas, Rafael Túria i Constantino Romero. No pensava que aconseguirien relligar, amb talent, localisme i internacionalitat, tradició i modernitat, i, amb el temps, diverses generacions. Força Dharma.