No hauríem de créixer mai

Crec que va ser al cinema CAPSA on vaig veure El timbal de llauna. O potser no, l'any 1979 encara quedaven força sales d'art i assaig. El cert és que no va ser un film qualsevol que esdevingués de culte progre, sinó un gran èxit. Molts vam arribar a Günter Grass per la pel·lícula. Certa ignorància també era patrimoni dels que fèiem bandera de la intel·lectualitat. De fet, quan vaig tenir a davant l'escriptor només vaig demanar-li una dedicatòria. Friquisme perquè sempre m'he sentit molt identificat amb els nens que no volen créixer, però si bé Peter Pan situava el desig de no ser adult en un registre fantàstic, Oskar no volia fer-se gran com a negació del nazisme. I en el 79 encara teníem el record fresc de la dictadura de Franco.