Hi ha dues pel·lícules dels anys vuitanta que van visualitzar una estètica i li van donar nom. Una va ser Blade runner i l'altra, Mad Max. El film que ara torna a les carreteres recollia la parafernàlia punk dels setanta barrejada amb el look dels nous romàntics en la seva versió més salvatge com ara Adam and the Ants. Les màquines també eren un garbuix de ferralla reciclada que s'avançava, per força de la supervivència, al tunejat choni. El Mad Max original oferia angoixants visions de desèrtics paratges, un avís del que ens venia. Tot i que no era d'art i assaig, el film oferia també ètica, ni que fos salvatge, la del camí perillós de la humanitat en cas que no solucioni els seus temes pendents: desequilibri social, territorial i natural. Obvi, però ben cert.