L'única reforma a la vista

L'únic procés de reforma cons­ti­tu­ci­o­nal, de veri­ta­ble trans­for­mació de l'estruc­tura ins­ti­tu­ci­o­nal que ha començat fins ara a l'Estat espa­nyol, és el que viu Cata­lu­nya en forma de procés cap al dret a deci­dir. Convé no per­dre-ho de vista. Per a l'àmplia majo­ria de cata­lans que dona­rien suport a un procés de reforma ins­ti­tu­ci­o­nal pro­fund, l'única pos­si­bi­li­tat de replan­te­jar el fun­ci­o­na­ment de les ins­ti­tu­ci­ons és el que acaba d'ence­tar el govern català. I dic pos­si­bi­li­tat perquè no queda clar que aquest procés que tot just comença vul­gui anar per aquest camí.

Mirem el que tenim. Pen­sar que avui en dia l'Estat pugui posar en marxa cap procés de reforma ins­ti­tu­ci­o­nal alter­na­tiu sem­bla impen­sa­ble. I no serà per manca de neces­si­tat. El des­mem­bra­ment de l'entra­mat polític i ins­ti­tu­ci­o­nal aixe­cat des de la Tran­sició cap aquí s'esquerda a mar­xes forçades. Amb les enques­tes a la mà, avui en dia, els dos grans par­tits espa­nyols es tro­ben en una situ­ació de debi­li­tat elec­to­ral, de manca de suport social en defi­ni­tiva, com alguns no hem vist en vida nos­tra. Per una altra banda, la inca­pa­ci­tat d'aquests grans par­tits de fer front a la situ­ació actual sem­bla igual­ment abso­luta. La manca de trans­parència amb què s'anun­cien ajus­tos soci­als, es des­pla­cen res­pon­sa­bi­li­tats o es des­men­tei­xen casos de cor­rupció, amb un Rajoy que de manera gràfica pro­met trans­parència en una roda de premsa feta per tele­visió, dibuixa ben clara­ment per què els espa­nyols han dei­xat de con­fiar en la política com a meca­nisme de redreçament de la crisi ins­ti­tu­ci­o­nal que patim.

Una crisi que, per UNA altra banDA, toca la monar­quia, crei­xent­ment per­ce­buda com a font de negoci o d'escàndol. En situ­ació simi­lar es troba la justícia, per­ce­buda com a ine­fi­ci­ent, lenta i par­ti­dista; entesa també com a braç exe­cu­tor del govern de torn, per a escarni de Mon­tes­quieu. Tot ple­gat, en l'àmbit admi­nis­tra­tiu, acom­pa­nyat d'un lobby fun­ci­o­na­rial capaç d'atu­rar les impres­cin­di­bles refor­mes que aquest país neces­sita dur a terme en l'àmbit públic. El mateix país on el pre­si­dent del govern rebutja les acu­sa­ci­ons d'haver cobrat diner negre per l'insos­pi­tat recurs de mos­trar una decla­ració de la renda. Ni Sarah Palin hau­ria gosat arri­bar tan lluny. A sobre, avui, el govern espa­nyol pre­senta dues majo­ries abso­lu­tes: la d'escons al Congrés i la del nom­bre de fun­ci­o­na­ris de l'Estat que seuen en el Con­sell de Minis­tres. La reforma, doncs, difícil­ment vindrà des de dins.

Alguns, entre els quALS em trobo, durant un temps vam tenir l'espe­rança de veure algun tipus de reor­de­nació fomen­tada des de fora. La idea par­tia de la creença que el Banc Cen­tral Euro­peu, la Unió Euro­pea o el Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal pogues­sin impo­sar les refor­mes estruc­tu­rals que l'Estat no era capaç de fer. Un somni il·lusori, com ha que­dat demos­trat. La dava­llada de la prima de risc, els resul­tats força modes­tos dels governs dits d'experts de Monti o Papa­di­mos i final­ment la reno­vada impo­sició de les polítiques d'aus­te­ri­tat fetes per la Unió Euro­pea els dar­rers dies, han aca­bat d'esvair aques­tes espe­ran­ces.

Per tot ple­gat, a la vista de la inca­pa­ci­tat de rege­ne­ració del sis­tema actual, molts con­vin­drem que el procés de cons­ti­tució d'un estat propi sem­bla, per com­pa­ració, una alter­na­tiva para­do­xal­ment més rea­lista per trans­for­mar l'actual model ins­ti­tu­ci­o­nal en procés de des­com­po­sició. “El procés inde­pen­den­tista, en bona mesura, es jus­ti­fica pel fet que Espa­nya no fun­ci­ona”, con­fes­sava fa poc el líder de Ciu­ta­dans. Té raó i mos­tra un camí. Cal emmar­car el debat per la tran­sició naci­o­nal com un debat entre dos públics dis­tin­tius: el dels par­ti­da­ris de la reforma i el dels par­ti­da­ris de l'statu quo. El camí cap al dret a deci­dir sem­bla evi­dent que només avançarà si és per­ce­but de manera majo­ritària com un replan­te­ja­ment a fons del que no fun­ci­ona. Un debat que necessària­ment ha de trac­tar de res­pon­dre a allò que pre­o­cupa el ciu­tadà: des de les mesu­res per pal·liar els cos­tos soci­als de la crisi fins a la lluita con­tra la cor­rupció, la reforma de la llei de par­tits o el debat sobre el man­te­ni­ment del nos­tre debi­li­tat estat del benes­tar.

Amb l'evidència de la neces­si­tat de canvi no n'hi ha prou per invo­lu­crar el ciu­tadà en un pro­jecte refor­ma­dor com el que el govern vol lide­rar. Això és així par­ti­cu­lar­ment per als que no com­bre­guen amb les raons afec­ti­ves, iden­titàries o econòmiques del pro­jecte. Perquè el procés de tran­sició naci­o­nal tiri enda­vant ha de ser capaç de demos­trar que Cata­lu­nya pot fer millor les coses. Una tasca més com­plexa del que sem­bla. Demos­trar vol dir convèncer que paga la pena inten­tar-ho, que l'horitzó promès és fac­ti­ble, rea­lit­za­ble i millor que qual­se­vol alter­na­tiva exis­tent. Això vol dir demos­trar que el país dis­posa d'idees, per­so­nes i pro­jecte sufi­ci­ent per plan­te­jar un futur més il·lumi­na­dor que l'actual, no només per a les elits dels par­tits, sinó per al ciu­tadà del car­rer. Per fer això neces­si­tem posar l'èmfasi en la capa­ci­tat de trans­for­mació. Uti­lit­zant el símil més reme­nat: implica pas­sar del “Yes we can” al “Yes we will”.

Josep Fon­tana, en un antic assaig inti­tu­lat La cons­trucció històrica de la iden­ti­tat, dis­tin­gia les històries dels estats entre aque­lles que es cons­truïen mirant cap enrere, posant fites històriques, subrat­llant essències i ree­la­bo­rant el pas­sat col·lec­tiu (lle­geixi el lec­tor aquí la pro­tecció de supo­sats béns d'interès cul­tu­ral o la bata­lla per la puresa en l'ense­nya­ment de la història als col·legis), d'aque­lles altres que es cons­truïen com a comu­ni­tat de pro­jecte i de futur. La lliçó només és una: sense mirar enda­vant, no hi ha estat propi.