L'esclerosi

El perill de les democràcies occidentals no és la mort, és l'esclerosi. La democràcia liberal és l'únic règim polític que té la legitimitat i pot tenir la flexibilitat necessària per respondre als reptes del món actual, global, competitiu, canviant i creixentment comunicat. És condició necessària però no suficient; hi ha democràcies que tenen aquesta flexibilitat i n'hi ha d'altres que no. És un fet comprovat: la flexibilitat va lligada a la legitimitat.

En un article recent de R.C. Altman s'exposen els fets pels quals els EUA estan sortint de la crisi econòmica i financera. El mercat immobiliari va passar de ser el 4% del PIB el 2005 al 2% el 2008. La crisi va obligar a reestructurar el mercat hipotecari, els balanços dels bancs van ser aprovisionats dels préstecs fallits i, en conseqüència, se n'ha sanejat el finançament. El sector, una vegada assumides les pèrdues per preus inflats, torna ara a créixer un cop absorbit l'estoc d'habitatges construïts; de fet, els preus han crescut un 8% el 2012. El sanejament dels bancs ha generat oferta hipotecària; l'augment de la població i la recuperació econòmica, encara tímida, generen una demanda que anirà a l'alça. Es preveu una inversió anual creixent en el sector del 20% en els pròxims cinc anys, i això suposarà un 1% del PIB i 4 milions de llocs de treball en aquest període.

Les noves tecnologies han canviat el mercat de gas i petroli als EUA. La fractura del subsòl, la injecció d'aigua i la perforació horitzontal a poca profunditat han permès accedir a gas no convencional, shale gas, l'existència del qual no era coneguda. La producció de gas s'ha incrementat un 25% en cinc anys i el mateix ha succeït amb el petroli, la producció del qual ha crescut el 12% l'any 2012. La previsió és que als EUA se superi la producció de petroli de l'Aràbia Saudita el 2017. Aquest ingrés suposarà un increment del PIB dels EUA del 3% i la creació de 3 milions de llocs de treball de qualitat en els pròxims deu anys.

El sistema bancari s'ha sanejat. Els grans bancs ja passen els criteris d'estrès de Basilea III i els mitjans estan en millor situació. El capital en circulació per a empreses s'aproxima als nivells del 2008, ha crescut per sobre del 10% el darrer any, i el crèdit a famílies i consum ja l'ha superat. El crèdit està deixant de ser un problema als EUA. El sector manufacturer ha millorat de manera significativa com a conseqüència de la crisi, que ha condicionat la venda a la reducció de preus. Els costos per unitat produïda s'han reduït un 11% en els darrers anys i l'ocupació d'aquest sector ha crescut en mig milió de persones des del 2010. Els costos del sector de l'automòbil autòcton, Ford, Chrysler i GM, s'han reduït tant que això els permet tornar a competir amb les marques asiàtiques i guanyar quota de mercat domèstic.

Aquests avantatges són més deguts a l'evolució dels negocis i l'economia, i a la injecció de diner públic al sector financer amb rapidesa, que a les reformes estructurals que el país necessita i que s'han pres només en part perquè el necessari increment de despesa social, discussió recent a la Cambra de Representants, ha d'anar acompanyat d'una inversió pública forta en infraestructures, recerca i mercat tecnològic que encara no s'ha fet perquè el curt termini és la prioritat i el mitjà i el llarg termini han quedat relegats. El retorn al creixement estable per sobre del 2% que permetrà crear ocupació es produirà en el període d'un any i la recuperació dels nivells de renda anteriors a la crisi, en els pròxims dos anys.

La diferència amb Europa és gran i en àrees concretes, radical. No hi ha als EUA l'objectiu prioritari i absolut que tenim els europeus de reducció del dèficit, i això, juntament amb un sistema polític –els EUA són una federació i Europa, no– que permet prendre decisions amb la necessària rapidesa, marca una diferència que ens pesarà als europeus, que encara no hem entès que aquest no és el camí per retornar al creixement i tindrem, per tant, una economia estancada durant un llarg període.

Progressivament es fan reformes a Europa que, si bé necessàries, són excessivament lentes i equivocadament incompletes. La unió fiscal, la capacitat inspectora del sistema bancari del BCE, el canvi d'un sistema de negociació entre estats a un sistema de govern europeu sotmès al Parlament... Tot està iniciat, però no fet amb la necessària contundència que permeti abandonar el sistema actual i anar al que realment necessitem i que els uns, el sud, defensen perquè ho necessiten i els altres, el nord, refusen per interessos particulars.

L'aprovació del darrer pressupost de la UE, pressupost restrictiu (-3%) en lloc de tímidament expansiu (+7%) com proposava la Comissió, és una prova més de l'error reiterat de la política econòmica d'Europa. Es podria argumentar que en l'àmbit nacional hi ha dèficits que han de ser corregits si compartim l'euro, per evitar desviacions excessives que afectin el conjunt, però que, en l'àmbit de la Unió, el pressupost en temps de forta crisi sigui restrictiu és un error; ja se sap des de fa més de 80 anys que la despesa pública és indefugible per sortir de la crisi. Aquest pressupost comunitari, que té la gravetat de ser per a deu anys, demostra que la primera prioritat dels estats són ells mateixos i no la Unió i el problema és que sense enfortir aquesta no hi ha salvació per a aquells. No és esperable que Europa surti de la crisi fins passats cinc o sis anys. Tenim el perill de repetir l'error que va fer el Japó, que passa per un llarg període d'estancament de la seva economia més degut a mancances polítiques que econòmiques.

A Espanya, a l'error en la política econòmica s'afegeix una política social injusta, intervencionista i centralitzadora, derivada d'una ideologia que es pretén liberal i és d'arrel autoritària. No es millora la funció pública; no es mira de fer més amb menys; es retallen serveis sense intentar mantenir-los de manera diferent; no es redueix l'administració estatal duplicada a les autonomies i als ens locals, sinó que se'n qüestiona l'eficàcia; no es fan polítiques actives contra l'atur, especialment el juvenil; no se sotmet a la competència ens administrats per l'Estat per raons de control i manteniment del poder –Aena, Ports de l'Estat, Renfe, Adif, etc.–; no es prioritzen les inversions públiques en general i les infraestructures en particular per raons d'eficiència econòmica o social, sinó de clientelisme polític..., i tot això es fa des del descrèdit de la corrupció i l'insult a la intel·ligència de la ciutadania que suposen les explicacions que es donen per excusar-la.

L'esclerosi afecta poc els EUA, més Europa, i paralitza Espanya.