El valor de la intimitat

Quan hi ha un nen o nena a punt d'entrar en l'ado­lescència a prop meu, quan en tinc ocasió li regalo un diari. Un diari d'aquells bonics, que es tan­quen amb cade­nat –cada vegada n'hi ha menys–. El regalo con­fi­ant poquet –si el des­ti­na­tari és una nena– que el facin ser­vir d'una manera regu­lar. I con­fi­ant-hi pràcti­ca­ment gens si el rep un nen. Ho com­prenc. Les coses han can­viat molt des que jo era petita: el ven­tall de pos­si­bi­li­tats per pas­sar el temps d'un pre­a­do­les­cent d'ara és tirant a infi­nit. A la meva època hi havia la pro­gra­mació infan­til de la tele –una cadena; si t'agra­dava, bé, i si no, fora–, la lec­tura i els jocs com­par­tits amb els ger­mans o amics, basats en la ima­gi­nació, sobre­tot. Ara costa molt de convèncer una cri­a­tura que dedi­qui una estona a una acti­vi­tat que reque­reix un cert esforç: escriure les seves impres­si­ons en un diari per­so­nal. I mal­grat tot jo ho reco­mano moltíssim, perquè con­si­dero que és un bon apre­nen­tatge no tan sols per escriure més o menys bé, també per refle­xi­o­nar, inten­tar conèixer les nos­tres debi­li­tats i defi­nir una mica la mirada amb què cadascú observa el món. Jo, de petita, vaig omplir diver­sos dia­ris de manera desor­de­nada i incons­tant. Només m'ho vaig aga­far una mica més seri­o­sa­ment després d'haver-ne lle­git alguns de publi­cats en forma de lli­bre. Algun d'autèntic, com el fas­ci­nant i com­mo­ve­dor Diari d'Anna Frank, i d'altres d'inven­tats per a la lite­ra­tura, com el Diari de Daniel i el Diari d'Anna Maria, de Mic­hel Quoist. També recordo, una mica més gran­deta, que la meva mare em va rega­lar una novel·la que em va impac­tar, escrita en forma de diari: El qua­dern pro­hi­bit, de l'escrip­tora ita­li­ana Alba de Céspe­des, filla de l'expre­si­dent cubà Manuel de Céspe­des. Aques­tes lec­tu­res em van fer intuir la pos­si­bi­li­tat que escriure el meu diari per­so­nal s'acabés assem­blant força al que jo de veri­tat volia fer: escriure novel·les com les de l'Enid Bly­ton. L'última vegada que vaig rega­lar un diari a una nena que feia dotze anys, em va pre­gun­tar: “No seria millor que obrís un bloc a inter­net? Així ho podria lle­gir tot­hom.” Em va resul­tar difícil fer-li enten­dre el con­cepte inti­mi­tat i que el diari era tan valuós pre­ci­sa­ment perquè no el podia lle­gir ningú. Hi vaig veure clara­ment un signe dels temps que ens ha tocat viure.