Renúncia papal

El drama vaticà és tan profund que desperta fins i tot l'interès dels que fa temps vam deixar de combregar amb les seves rodes de molí. És inevitable assistir a la davallada moral de l'ancianitat que governa aquest estat i no sentir certa compassió –aquesta qualitat tan cristiana–, si més no per la gent que, malgrat tot, cada cap de setmana continua trobant recolliment i pregària als seus temples. El respecte que mereixen els feligresos, però, l'està perdent a cabassats la jerarquia, cada vegada més esquitxada per l'encobriment d'actes il·lícits comesos sota la impunitat de les sotanes. Esgotat amb tanta roba bruta per rentar i –diuen– esglaiat arran de les últimes revelacions d'informes secrets encarregats a cardenals de confiança, el papa ho deixa córrer per viure el temps que li queda oblidat del món. Oblidem-lo, doncs, si així ho desitja, però no oblidem pas el deure d'investigar a fons els presumptes delictes fins a arribar a castigar els culpables i, sobretot, fem-ne via per recuperar el terreny perdut durant anys de complicitats i omissions durant els quals les víctimes han estat menyspreades. Perquè les forces del pontífex minven però no pas les dels malfactors que es dediquen a pecar al seu voltant, religiosos corruptes, secretaris traïdors i seminaristes prostituïts, tots ells capaços de fer ombra a les més rebuscades pàgines de la ficció novel·lesca. Almenys la condició capellanesca del sant pare ens ha estalviat aquesta vegada el tic tan estès entre la gent que ara dimiteix: just en el moment de plegar, davant els micròfons de la premsa, igual com si dediquessin un Gaudí o un Goya, tots es recorden de dona i fills, la mortificada família.