Quaranta

Hi va haver una època en la política cata­lana en què era moda fer ser­vir l'acu­sació d'infan­ti­lisme. Els més sen­sats de la tribu van dedi­car molta tinta de diari i mol­tes hores de tertúlia a adver­tir con­tra els ado­les­cents per­pe­tus del cata­la­nisme: hiperac­tius, insen­sats, somi­a­trui­tes, incapaços de man­te­nir la boca tan­cada quan tocava ni d'assu­mir la rea­li­tat de les coses quan calia assu­mir-la. Quanta raó tenien, aquells savis, i quina quan­ti­tat de ridículs que ens hauríem estal­viat si la seva prèdica hagués estat escol­tada.

Però ha pas­sat el temps. L'inde­pen­den­tisme ha entrat en la majo­ria social, que vin­dria a ser la majo­ria d'edat en la política. La cen­tra­li­tat ha can­viat i aque­lles anti­gues veus de la sen­sa­tesa adulta pas­sen ara una crisi de madu­resa i són una font de d'insa­tis­fac­ci­ons i reac­ci­ons impre­vis­tes. Vegeu el PSC. Com als senyors que en com­plir els qua­ranta ens agafa la urgència de córrer aquell any una mitja marató sense haver fet mai esport, el par­tit de Pere Navarro s'ha autoim­po­sat de sobte refor­mar la Cons­ti­tució Espa­nyola per incloure-hi l'auto­de­ter­mi­nació. Espe­rem que ningú no hi pren­gui mal, d'un esforç tan sob­tat. Els dub­tes, les divi­si­ons, les impre­vis­tes deman­des d'abdi­ca­ci­ons reials, les abs­ten­ci­ons dísco­les tenen molt a veure amb la recerca, gens plàcida, d'una nova iden­ti­tat en un cos elec­to­ral català que ha can­viat de manera irre­ver­si­ble. Ahir, en con­tra de l'opinió del PSOE i de Carme Chacón, el PSC va fer un pas en aquesta direcció.

A CiU la pro­cessó va per dins. Però compte. No seria el pri­mer cop que una crisi dels qua­ranta acaba en rup­tura matri­mo­nial. Assis­tim a la rede­fi­nició de la iden­ti­tat dels prin­ci­pals actors de la política. Llei de vida. L'únic con­sell sen­sat per a ells, ara per ara, és fle­xi­bi­li­tat i rea­lisme. I paciència, que no tot es perd: tard o d'hora, sem­pre aca­barà apa­rei­xent algú que els dirà que els madu­rets li resul­ten molt atrac­tius. Cre­guin-s'ho, encara que sigui men­tida.