Dieta

La gran, gran, majo­ria d'amics, cone­guts, salu­dats i com­panys de feina que tinc, tots molt bona gent, són uns fans de les xar­xes soci­als. Molt fans. Tenen de tot, són a tot arreu, i ho saben tot. Com que m'ho dema­na­ven tant, per no fer-los un lleig, fa uns quants dies que em vaig fer del Face­book. Al·leluia!, deien. Però es veu que com que la majo­ria dels dies –i set­ma­nes– no em recordo d'entrar-hi, estic que­dant molt mala­ment amb els meus amics de la xarxa perquè no clico el “m'agrada” quan algú em diu una cosa agra­da­ble i d'agrair. O sigui: m'he vol­gut senyar i m'he tret un ull. Demano dis­cul­pes i pro­meto esforçar-m'hi més.

Una mica més sí, però no pas molt i molt més. M'ha donat la raó –que bé, oi, quan tro­bes algú que te la dóna?– el lli­bre Dieta digi­tal, d'en Jordi Romañach, un expert en comu­ni­cació. Dieta: men­jar poc i pair bé. M'ha agra­dat que cridi l'atenció sobre el fet que, gràcies als gad­gets tec­nològics, els nens cada vegada són ado­les­cents més aviat, dei­xen de jugar a jocs de cri­a­tu­res i s'aïllen amb aquests apa­rells, i que molts adults estan sobre­es­ti­mu­lats per les xar­xes soci­als i es cons­tru­ei­xen un per­so­natge vir­tual sense cap limi­tació. I encara una altra cosa: els pares asse­nyats ense­nyem a la mai­nada que les hores dels àpats són uns espais per par­lar tran­quil·lament, expli­car coses bones, o pro­ble­mes, o pren­dre deci­si­ons que afec­ten la família. A l'hora de sopar, doncs, res de tele, res de còmics, men­jar de tot i a poc a poc. També els ense­nyem que pres­tar atenció és molt impor­tant. Que s'han d'escol­tar els mes­tres a classe, que quan un explica una cosa no s'hi val a fer dibui­xets a la lli­breta o a mirar les musa­ra­nyes o a pas­sar pape­rets al com­pany. Els exi­gim això i en canvi al 90% dels àpats que fem amb cone­guts o com­panys de feina hi ha el mòbil a sobre de la taula, com un cobert més, i a les con­ferències, mítings i tau­les rodo­nes es comp­ten amb els dits de la mà les per­so­nes que no tenen als dits l'arte­facte de torn que els per­met ser a din­tre i ser a fora alhora. O no ser enlloc, qui sap.